dijous, 27 de juny de 2013

Gavarra III

El foc


Ara deu fer uns cinquanta anys, es va produir un gran incendi a la part alta del terme de Peramola, un incendi que amenaçava d’abrusar la muntanya d’Aubenç i algunes masies i llocs de Gavarra. Era al cor de l’estiu, feia dies que no plovia i el sotabosc estava sec, eixarreït, a punt d’encendre’s com una tea.

Des de Nargó, a mitja tarda ja es va començar a veure una gran fumera, com una boira bruta, subtilment daurada pel sol de la tarda, ajaguda pels cims de la carena. L’alarma del foc es propagà de seguida pel poble, un poble per al qual la fusta era una de les principals fonts de vida. La gent, però, era al tros i a les seves feines de cada dia.

Era molt difícil, doncs, de reunir-la i mobilitzar-la amb la celeritat que hauria estat convenient (en aquella època no hi havia cap servei de bombers gairebé enlloc). Tot i això, lo Climençó de ca la Conxita Xica va engegar el seu camió i lo Jaumet de cal Guillot i jo el vam acompanyar.

Vam arribar al cap de la muntanya que ja fosquejava. Des d’allà on vam deixar el camió, es veia el foc com avançava, encaixonat en una vall on les flames i el fum pugnaven per a apoderar-se de l’aire i de l’arbrat dels voltants. Vam decidir acostar-nos a la primera línia del foc.


Quan ja gairebé hi arribàvem ens vam trobar amb lo vell Felip. Pujava acalorat, suat, ple de mascares. Havia estat lluitant ell sol amb el foc i ara es veia obligat a abandonar aquell indret. “Des d’aquí, no hi ha res a fer. Hem de fer un contrafoc en un serrat d’allà dalt”, ens va dir.

Vam tornar a refer el camí en direcció al cap de la carena. Quan hi vam arribar ja era fosc del tot. Allà, entre lo Felip i lo Jaumet de cal Guillot van estudiar per on passaria el foc i quin seria el millor lloc per a barrar-li el pas.

Finalment, van escollir una gran feixa natural que envoltava com un collar el cap de la canal per on avançava el gruix principal de l’incendi. Era una feixa bastant plana, molt poc poblada d’arbres, amb alguns arbustos, matolls baixos i molts rocs i clapes de fenàs. Vam tallar unes rames per a controlar el foc i tot seguit vam encendre la feixa per diversos punts. Calia cremar tot aquell collar de forma més o menys rectangular i amb prou amplada perquè el foc no el pogués saltar.

Convenia que quan el foc hi arribés ho trobés tot cremat. Nosaltres, mentrestant, vigilàvem que el foc no s’estengués. “Si aquest foc se mos escapava, mos haurim d’anar a tirar de l’esbalç del Coscollet”, va sentenciar solemnement lo Felip mentre anava d’una banda a l’altra, controlant la cremada.


No feia vent i, vist des d’allà dalt, a estones semblava com si el gran incendi que pujava de Peramola s’hagués aturat davant la presència majestuosa i intensa dels pins que l’envoltaven. En realitat, però, el foc treballava per sota, encenent els romanins, les argelagues, les bardisses, els boixos, els espígols, els tapaculs i tota mena de matolls secs o verds que li sortien al pas. I tot d’una, a quaranta o cinquanta metres d’on el foc semblava haver-se aturat, s’abrandava una gran xera que abrusava aquells pins de baix a dalt i anava engrandint el rodal d’aquella llengua de foc que ens amenaçava des de la distància.

Mentre nosaltres fèiem braços i mànigues per a mantenir el nostre foc a ratlla, vèiem com el gran monstre rogenc que pujava s’empassava lentament la pineda amb una força i una constància inaturables. A mesura que se’ns acostava, s’anaven distingint les nombroses llengüetes daurades que es disseminaven entre la brossa com un ramat de guineus bíbliques amb les cues enceses.


Sota els senyorívols brancatges dels pins, corrues de serps incendiàries anaven obrint camins lluminosos que acabaven rostint amb una gran flamarada aquelles copes verdes i esponeroses, aparentment inaccessibles, que fins aleshores s’havien mirat amb la indiferència altiva de l’antiga noblesa les corredisses incandescents d’aquell ignorat  enemic que inicialment semblava condemnat a arrossegar-se només ran de terra. 


Mentrestant, la feixa on nosaltres ens trobàvem s’anava cremant d’una manera controlada. Aquí hi havia una petita flamarada, allà una altra –que nosaltres corríem a controlar amb l’ajut de les rames que havíem tallat-, però en general aquella feixa, llarga i d’una amplada considerable, presentava ja un espectacle postbèl·lic: era ja un munt de brases i cendres fumejants.

A mesura que l’incendi se’ns acostava, la canal per on pujava s’estrenyia una mica i les flames semblaven accelerar-se. Hi havia moments que corrien esperitades, impetuoses, amb una fúria diabòlica que feia estremir, cruixir i espetegar, el fullam de les carrasques, les pinyes i les escorces dels pins.

Però tan aviat com aquelles flames gegantines arribaren a la feixa cremada, s’aturaren sorpreses per aquell inesperat sòl cremat i cendrós amb què es trobaven i, després de fer com si l’acaronessin, gairebé llepant-lo, per a assegurar-se que era real, van començar a caure extenuades, abatudes, desplomades, com si ja no poguessin més després d’hores i hores de tant avançar.

No va trigar a fer-se de dia. Al cap de la carena hi havia un munt de reforços que sortosament no van caldre. Havia arribat molta gent del poble, la guàrdia civil –un dels membres de la qual era un vell conegut del Felip i a punt vam estar que no hi hagués un incident força important-, camions de l’exèrcit, desplaçats de la Seu... Però el foc ja estava apagat i, una vegada deixat un equip de vigilància per si el foc revifava, tothom va poder tornar cap a casa.

Havíem estat tota la nit lluitant amb el foc, però quan el Climençó ens va convidar a baixar amb el camió, el Jaumet de cal Guillot i jo vam decidir tornar a peu: pel Banyader, pel Coll del Rat, per la font del Mustalló, on ens vam aturar a beure... Alguns paisatges d’Històries de vetllador són fills d’aquella experiència.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada