Fa dies que no parlo del dret a decidir, dels drets nacionals dels Països Catalans, de la llibertat, de la democràcia, de la independència... Cal, però, que en parlem? No en tenim prou amb el que diuen i fan els ministres, dirigents i exdirigents de la Metròpoli?
En un país en què el ministre d’ensenyament és capaç de carregar-se un sistema que funciona –i amb ell la feble salut de la nostra maltractadíssima llengua- i que ha estat considerat modèlic per la UE, els fets objectius fan que qualsevol argument i punt de vista a favor de la independència esdevinguin superflus i innecessaris. ¿Hi pot haver cap raó tan convincent sobre la necessitat de separar-nos d’Espanya com tot el que diu i fa el ministre Wert?
En un país en què la màxima esperança de regeneració sigui el retorn del governant –encara no jutjat- que dugué l’Estat al desastre de la guerra de l’Irak (a la recerca d’armes de “destrucción masiva”), al boom descontrolat de la construcció, etc. etc., em pregunto si argumentar racionalment en favor de la democràcia i dels drets nacionals no és gastar saliva en va. Cada discurs d’Aznar, no és molt més eficaç que qualsevol acció de l’ANC?
En un país en què els fiscals converteixen les proves en rumors sense fonament, en alguns casos (com en el de la infanta Cristina), i els rumors sense fonament i falsificacions descarades, en proves, en alguns altres (com en el cas del president de la Generalitat, Artur Mas), ¿hi ha cap dubte que el desprestigi judicial que això comporta converteix els arguments en favor de la independència en minúsculs grans de sorra, d’una magnitud incomparable a les imatges objectives, en relleu i subliminals, que l’actuació de l’aparell estatal genera?
Qüestions estètiques a banda, podríem encara parlar del ministre d’Hisenda, Montoro.
Cal fer-ho, però? ¿No és millor parlar de les nostres coses per a tenir-ho tot a punt per quan arribi el Gran Dia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada