divendres, 14 de juny de 2013

Records del carrer Nou, 4

Un record inquietant


Quan encara vivia al carrer Nou, alguns dies el meu pare se me n’emportava a veure les obres de la que seria la nostra nova casa. Recordo molt poques coses i molt imprecises d’aquelles visites. Tan sols d’una en tinc un record sinuós i incert que, no obstant això, no m’ha abandonat en tot aquest temps.

A la casa del carrer Nou, com en les de la immensa majoria del poble, no hi havia aigua corrent. L’aigua s’havia d’anar a buscar a la font del Raval, que era a tocar de l’antiga casa de cal Taüssà, exactament davant de la botiga de cal Camell, entre el cóm del Raval i el cap del carrer Nou. No sé si l’amic Agustí Cubilà o algú altre en tindria alguna fotografia...

En aquells dies era bastant usual veure dones amb canteretes al cap i al costat, traginant aigua cap a casa, o lo vell Magí, amb la seva barra oscada, amb dues galledes, una a cada cap.

De totes les novetats que la nova casa presentava, la més espectacular era que disposaria d’aigua corrent. Per un sistema, que avui en diríem ecològic, es recollia l’aigua de la pluja en una cisterna que hi havia (i hi  ha) al soterrani i, després, des d’allà es bombava a uns dipòsits que hi havia al cap de casa, al trebol.

Un dia el meu pare va ensenyar a algú com es feia per a bombar l’aigua cap als dipòsits i es veu que jo devia veure-ho (però no recordo pas el moment que es va produir aquest fet).

El cas és que, en una altra ocasió, el meu pare va tornar a ensenyar la casa a algú. Pel que es veu, jo havia anat amb ell i, a més, també hi havia la Nieves, la filla del carrabiner Álvarez i veïneta del carrer Nou.

Sembla ser que jo vaig voler ensenyar a la Nieves la manera com funcionava la bomba de l’aigua, que no solament s’havia de connectar elèctricament amb una palanqueta, sinó que també calia encebar-ne la canonada per una mena d’embut. I ho devia fer, però aquí ja no sé on comença el record viscut i on acaba el record construït al llarg dels anys.

Del que sí que em recordo, però, és que aquella nit va pujar alarmat el meu oncle Joan de cal Tomasó: la nova casa, a punt d’estrenar, s’estava inundant i l’aigua baixava per l’escala i sortia per sota la porta que dóna al carrer.

El meu pare va córrer a tancar l’aigua, i la meua padrina, previsorament, se’m va endur a dormir amb ella. Jo mai no he estat segur de si realment vaig ser el causant d’aquell espant que, fet i fet, es va quedar en no res. El meu pare no recordo que em digués tampoc res. Però el sentiment de culpa, a partir d’aquell dia, ja vaig saber quin gust feia.

Ara, encara avui, sóc dels qui, quan acabo de tancar la porta o desconnectar el gas, m’asseguro -amb exagerada inseguretat- que l’he tancada o que l’he desconnectat. No sé si aquell incident hi té res a veure.





1 comentari:

  1. Nota de Josep Espunyes:

    Aquelles barres oscades, com la que portava el vell Magí, que servien per a traginar-hi dues galledes d'aigua, una a cada cap, eren conegudes amb el nom de "collader". T'ho dic per si no te'n recordes, perquè ja fa molts anys que ningú no en fa servir.

    ResponElimina