diumenge, 31 de desembre del 2017

Les arrels fascinants de la paraula: llei.


(Dedicat a Josep Espunyes, en el dia del seu aniversari)



Tenen molta raó els senyors Rajoy, Rivera i Sánchez quan diuen que sense llei no hi ha democràcia. Ara bé, la llei, per si sola, no és pas una garantia de democràcia; al Coscollet del passat dia 15 em sembla que ja es veia prou clarament.
Però què és la llei?
 


Tal com molt sovint sol passar, les paraules més elevades, abstractes i cultes de les nostres llengües actuals tenen un origen remot d'allò més planer, concret i fins i tot casolà. Per això moltes vegades és tan apassionant fer una mica d'espeleologia històrica en el llenguatge i capbussar-se a les nombroses esplugues, balmes, coves, avencs i corriols secrets que viuen amagats sota la delicada epidermis de les paraules que fem servir cada dia. Aquesta immersió potser no ens donarà una definició científica del terme, però ben segur que ens n'ampliarà el significat i, sobretot, ens farà més inassequibles i invulnerables als nombrosos estols de pirates de la paraula que pul·lulen pel món de la política i dels mitjans de la comunicació.



L'avantpassat més antic de la paraula llei que conec és la forma leg, de la protollengua indoeuropea. Leg significava inicialment espigolar, recollir, que era una activitat quotidiana del món de l'agricultura, com encara ho és ara. 


Aquest significat, amb la noció de cosa recollida, es desplaçà al de llenya (<LIGNUM) i, per la via culta, a lignit


El món grec, que va saber recollir i seleccionar les formes verbals més prístines, precises i elegants de la seva tan precoç llengua, va ser capaç d’elaborar un prestigiós codi lingüístic que s’identificà amb les formes LEGO (expressar), que ens ha donat paraules com lèxic, alèxia, dislèxia, eclèctic (dit del qui recull el millor de cada sistema) i la forma LOGOS (paraula), que ens ha aportat mots com lògica, analogia, antologia, apologia, diàleg, epíleg, monòleg, pròleg, sil·logisme, tautologia, etc.



Com que els humans espigolem constantment coses de la natura, fins i tot dades (encara avui, quan pels volts de Nadal el sol surt per la coma de Llest -de la muntanya de Turp- a Nargó sabem que són les deu i deu), vam crear l'HOROLOGIUM, que en català significa rellotge, paraula que a través de la nostra llengua va passar al castellà i es convertí en "reloj". 


 

Amb les dades que hem extret de la natura hem fet un món ple de significats. Primer llegint els rastres dels animals vam ser capaços d'identificar les diferents espècies per les petjades. I fins i tot de falsejar-les per a desorientar competidors i adversaris. Aviat vam espigolar significats de les pedres, de les rajoles d'argila, dels papirs, dels pergamins, de les vitel·les... D'aquest espigolar, recollir significats, en vam dir LEGO, que significa llegir, i que per extensió ha donat paraules com lector, lectura, llegenda, diligència, intel·ligència, negligència, sacrilegi, sortilegi, etc.
 


També la paraula llei (<LEX) deriva del fet d’espigolar. D’espigolar entre els costums i les regles d’una societat a fi i efecte de fer-ne un compendi. És per això que una de les bases del dret el constitueixen els costums i les tradicions d’un territori. Hi pot haver, i de fet hi ha, unes lleis i uns drets universals comunament acceptats, però més enllà d’aquest fet tan necessari, cada país té el dret i el deure d’elaborar les seves pròpies lleis, aquelles que més s’adiuen amb la manera de ser i de viure dels seus habitants.


El problema és quan les lleis territorials d’un país s’imposen a les d’un altre fins al punt d’esborrar-li les que li són pròpies. Aleshores les noves lleis no són mai fetes per a defensar els ciutadans, sinó més aviat al contrari, per a subjugar-los. Nelson Mandela ho va exemplificar amb nitidesa: “Pel que fa a la justícia sud-africana, es pot dir que l’excés de dret implica la negació del dret mateix. Aquest “dret” no és res més que un dels mitjans de què disposa el poder per a imposar el seu ordre.”


No sé si a l’Estat espanyol no passa igual. O potser pitjor. El conegut jutge i professor de Teoria de l’Estat, Joaquin Navarro, ja fa anys que deia: “Cuando el poder ejecutivo pierde legitimidad y respetabilidad ante los ciudadanos no se produce el vacío, sino que su lugar es ocupado forzosamente por un poder judicial. (...) Un poder judicial que no ha sido dotado institucionalmente para ello y a cuyos titulares de más alta jerarquía se les ha seleccionado cuidadosamente para cumplir ese papel, si llega el caso, con benevolencia y magnanimidad. Por una justicia penal entrenada y avezada para actuar de arriba a abajo y no para enfrentarse con la gran delincuencia del poder (...) Aquellos que debieron cumplir con su función de limitar, vigilar y controlar al poder no lo han hecho porque, aparte de estar invadidos y controlados por este mismo poder, han dimitido sin más de sus responsabilidades esenciales, convirtiéndose en cooperadores necesarios de la delincuencia del poder”. 


Els senyors Rajoy, Rivera i Sánchez diuen que sense llei no hi ha democràcia. Però s’obliden de dir que la legitimitat de les lleis emana de la voluntat popular dels ciutadans, dels seus costums, de les seves tradicions, de la seva història. Parlen de l’imperi de la llei quan el que en realitat apliquen és la llei de l’imperi. 


Potser és per això que de tant en tant han d’acudir –tal com també passava a l’antic Imperi romà- a imposar les seves lleis imperialistes a cops de legió (<LEG) sobre els pobles subjugats. Com a mínim, les legions romanes oferien el benefici del dubte sobre les espanyoles: aquelles eren formades pels soldats espigolats, escollits, entre els millors dels seus exèrcits i d’aquí venia el seu nom. 



La legió espanyola, en canvi, fundada per Franco i Millan Astray, tot fa suposar que té uns orígens no tan propers al seu significat etimològic.








dimarts, 19 de desembre del 2017

Reflexions per al dia de genuflexió

Hi ha dues maneres de veure el món.

Per una banda hi ha els qui volen "netejar" Badalona,  




"esterilitzar" algunes mares,



 "desinfectar" la societat catalana. 
 




Per una altra hi ha la societat catalana, silenciosa, persistent, soferta; capaç de donar més de 7 milions d'euros en una marató contra les malalties infeccioses.


Tu decideixes!




diumenge, 17 de desembre del 2017

Memòria del passat: Grans raiers, millors persones






LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, 2 de junio 1972
(página 37)

SEO DE URGEL: Se proyecta un homenaje a los «Raiers».

En la comarca viven algunos famosos transportistas de madera  por río.


Suscitó gran interés la noticia de que era probable la celebración en esta comarca de un homenaje als «raiers», y el hecho poco conocido de que la madera de los bosques de las cercanías de Aliñá, transportada por el río Segre hasta el Ebro y sobre éste hasta Tortosa, sirvió para construir parte de la Armada Invencible.


En la comarca existen «raiers» que tuvieron como arriesgada profesión el transporte de madera por los ríos.
Coll de Nargó es el lugar donde tradicionalmente existían mayor cantidad y mejores especialistas.


Don Francisco Argerich Viñals, de 84 años, vecino de Coll de Nargó, y que desde los 17 años, siguiendo la tradición familiar, se dedicó al transporte de madera sobre las aguas, manifestó que algunos «raiers» de la zona eran contratados para desplazarse a diversas regiones españolas, especialmente a Asturias.
Prácticamente la profesión de «raier» se extinguió por haber variado los medios de transporte alrededor de 1930 a 1935.

Él señor Argerich afirma que la profesión era muy arriesgada, pero muy bonita, y que era necesaria mucha pericia para maniobrar por los ríos conduciendo varias toneladas de madera. Diariamente se recorrían de 20 a 30 kilómetros.


El «rai» estaba formado de unas 120 piezas atadas con ramas de «abedoll» o «redortes» y era manejado con dos grandes remos.
Se hacía vida en el mismo «rai» condimentando la comida durante la navegación, y por la noche, tanto si se navegaba por el Segre como por el Ebro, se, ataban los «rais» en los márgenes y se dormía en la embarcación, colocándose sobre la misma tierra para hacer fuego que servía tanto para calentarse como para hacer la comida.


Esta es la fidedigna información de un «raier» de 84 años que durante 35 navegó con sus «rais» o almadías, contribuyendo a la riqueza del país. Se muestra muy ilusionado así como otros compañeros suyos con el proyectado homenaje, que sería una lástima no se pudiera realizar, después de haberse probado que hoy día un «rai» puede descender perfectamente como antaño por nuestros ríos. — Enrique MONROS.

https://mail.google.com/mail/u/0/?ui=2&ik=7d7f76da72&view=att&th=16063ffa483570e7&attid=0.1&disp=safe&realattid=1587026258772885504-local0&zw


divendres, 15 de desembre del 2017

L'home que sempre complia la llei


A. E. era un fidel complidor de la llei. Havia llegit Kant i, probablement, l’havia entès parcialment. Quan el jutge Raveh, poc abans que l’acusat fos condemnat a la forca, es va interessar pel tema, aquest va fer un definició força aproximada de l’imperatiu categòric: “d’acord amb Kant, considero que el principi de la meva voluntat ha de ser de tal manera que pugui conjugar el principi de les lleis generals”. Ho va dir  força bé, però segurament no ho va entendre i, certament, no ho va practicar durant la seva més que miserable actuació.  



A. E. havia llegit Kant, però no havia llegit Sófocles i no coneixia el drama ancestral d’Antígona, situada en el dilema de complir la llei comuna del seu país o enterrar el seu germà, seguint les lleis no escrites, però universals, del cor i de la raó, del seny. 



A. E. es pensava que havia viscut sempre en consonància amb els preceptes morals de Kant i, molt especialment, amb la definició kantiana del deure. Però feia trampa. L’imperatiu categòric de Kant és un concepte central en tota la seva ètica. Aspira a ser un manament autònom i autosuficient,  independent de les ideologies i les religions. “Comporta’t de tal manera que la màxima de la teva voluntat estigui sempre en consonància amb una legislació universal”. Amb el seny, diria jo.



És a dir, la moral de Kant està tan estretament lligada a la capacitat humana de jutjar que elimina completament l’obediència cega. I A. E. va fer trampa. Va introduir una lleugera variació a l’imperatiu categòric Kantià: “Comporta’t de tal manera que la màxima de la teva voluntat estigui sempre en consonància amb la legislació vigent al teu país”.



I, certament, la legislació vigent al seu país era una legislació molt sòlida, rica i ben elaborada, obra dels més experts juristes del règim. Una allau de lleis, decrets i ordenances van ser minuciosament elaborats per ordre del mateix Führer amb la intenció de donar una aparença incontestable de legalitat a aquell corpus jurídic que permetia exterminar centenars de milers de jueus.


Al judici de Jerusalem, Adolf Eichmann va intentar defensar-se. “Jo mai vaig odiar els jueus, i mai vaig desitjar la mort de cap ésser humà. La meva culpa prové d’obeir la llei, i l’obediència de la llei és una virtut prou lloable... No sóc el monstre en què preteneu transformar-me..., sóc la víctima d’un engany. Un home que obeïa escrupolosament la llei.”



El dia 31 de maig de 1962, Adolf Eichmann es va dirigir cap al patíbul amb una gran dignitat. Quan li van oferir la caputxa la va rebutjar. “Jo no ho necessito, això.” I, a continuació, amb molt d’aplom, va dir que ell era un Gottglaúbiger, (ateu germànic), va rebutjar qualsevol suport espiritual i, dirigint-se a la comitiva que l'acompanyava,  va voler cloure l'acte de la seva tràgica vida amb aquestes paraules: “aviat ens tornarem a retrobar, aquest és el destí dels homes. Visca Alemanya! Visca Argentina! Visca Àustria! No les oblidaré mai!”
Per a ell, la mort, fins i tot la seva, era un acte banal.



dijous, 14 de desembre del 2017

Les arrels fascinants de la paraula: farsa.


Rellegint els escrits polítics del mateix poeta i periodista espanyol d'ahir, Ramón Pérez de Ayala (1881-1961), hi trobo aquesta reflexió de 1917, és a dir, d’ara fa cent anys:

"En España no hay sufragio universal. Lo hay de jure, de derecho, empapelado en la Constitución. Pero no lo hay de hecho, de facto. El sufragio universal que de facto se practica en España es una farsa, representada por una pandilla de farsantes, que son los políticos..."



Tampoc no sé si, cent anys després, les coses han canviat gaire. Que cada lector arribi a les seves pròpies conclusions.

A mi aquí el que ara m’interessa és donar alguns tombs sobre les paraules farsa i farsant. D’on provenen?


Una farsa, al text de Pérez de Ayala, és allò que hom fa per a enganyar i un farsant és el qui simula sentiments o opinions amb la idea d'enganyar.


Farsa prové de francès antic farse, que significava obra breu, de caràcter còmic intercalada per a omplir una representació teatral més àmplia. Farsant ve de l'italià i volia dir inicialment comediant i, d'aquí, passà a cínic i mentider.


Totes dues provenen de la forma indoeuropea bhrek que volia dir omplir. En llatí evolucionà a farcire i passà a significar reomplir, farcir. Per això, quan es mata el porc es fa el farcit, pronunciat fassit a Nargó, encara que avui sento molt l'expressió forastera "fer el mandongo".



Rivera: “No voy a votar a favor de la investidura de Rajoy”



Però com que omplir s'associa també amb menjar (omplir el pap), les paraules fart i afartar tenen també aquest origen. Com tambe el té la paraula infart, que és quan es produeix una obstruccíó d'un vas que priva el reg sanguini a algun teixit o a alguna víscera del cos.


Vist així, a la llum de les claus misterioses que ens ofereix el llenguatge, els polítics d'ara fa cent anys, segons el text de Pérez de Alaya, serien gent que, a més de mentir i fer comèdia, s'haurien omplert de menjar i de menjar i, ja ben farts, haurien acabat fent un infart, és a dir, haurien fet un pet com un aglà.


Aquí tampoc no sé si, cent anys després, les coses han canviat gaire. Que cada lector arribi a les seves pròpies conclusions.