D’aquí estant on escric
sento, com un murmuri llunyà, les veus d’uns
tertulians que s’esgatinyen, al
televisor de la cambra del costat, en una abrandada discussió sobre la justícia
espanyola.
M’esforço per evadir-me’n i
recuperar el record de Salvador Iborra.
Salvador Iborra era poeta i professor.
Havia nascut el 9 de juliol del 1978 a València, on s'havien
instal·lat els seus pares, Salvador i Maria Rosa, originaris de la Ribera i de
la Marina i desplaçats a la ciutat durant els anys setanta. En Salvador, que
sempre va mantenir molt vives les relacions familiars amb els pobles dels seus
pares –especialment als estius-, es va llicenciar en Filologia Catalana a la
Universitat de València.
No sé quan es va traslladar a
Barcelona. Però el dia 29 de setembre de l’any 2011 moria assassinat a les sis
del matí al portal de casa seva, al número 12 del carrer de la
Palma de Sant Just. Segons alguns testimonis i els diaris d’aquells dies, hauria estat apunyalat
per Saodi M. i Zakaria Y. (transcrits així, amb inicials, per a preservar el
seu honor), els presumptes lladres de la bicicleta d’un amic seu que l’havia
anat a visitar i havia deixat a l'entrada, al peu de l'escala.
Saodi
M. i Zakaria Y. eren dos joves d'origen marroquí, de divuit anys i vint-i-un,
amb un cúmul d'antecedents diversos, que havien entrat il·legalment, aprofitant
la buidor d’un cap de setmana, al principal segona de l’escala on vivia en
Salvador, al pis segon segona. El propietari de la finca
havia demanat una ordre de desallotjament dos dies després de l'ocupació, però
al cap de tres mesos i mig –en el moment de l'assassinat- l’ordre fatalment i
incomprensiblement –malgrat l’habitualitat del fet- encara no s’havia complert.
La
mort de Salvador Iborra va ser cruel i dolorosa. La sentència judicial relata
que el poeta es va embolicar en una discussió amb Saodi Mardi (ara ja sense
inicials emmascaradores) i una altra persona. Durant el forcejament per recuperar la bicicleta de les mans dels dos presumptes lladres, un dels que participaven en
la baralla (no diu qui) «aportó» un ganivet de grans dimensions. Mentre un dels
agressors subjectava el poeta, l’altre l’apunyalava.
Els
jutges, basant-se en la declaració de dos testimonis i en la gota de sang de la
víctima trobada a la sabata de l’acusat, consideraren acreditat que Saodi Mardi
va participar en l’acció criminal que va acabar amb la vida del poeta, mentre
que l’altre sospitós, company seu, va ser deixat en llibertat.
Deu
dies després de ser declarat culpable, Saodi Mardi, va ser condemnat a dotze
anys i set mesos de presó. Que poc que val la vida d'una persona si aquesta és un poeta català de 33 anys! En què haurien quedat, realment, aquells dotze anys? Malgrat tot, aleshores no es dictà ordre de presó, ni tan
sols preventiva, cosa que va sorprendre la defensa, i tan sols s'ordenà al
condemnat d'anar cada dia 15 del mes al jutjat a signar per a assegurar-se que no
hi havia risc de fugida.
Però
el dia acordat Saodi Mardi no va comparèixer. L'acusació particular i el fiscal
van presentar immediatament un escrit a la jutgessa demanant una vista urgent per a decretar
l'ingrés a presó. I el jutjat va contactar amb l'advocat del condemnat perquè
cités el seu client. Però aquest tampoc no el va trobar. Finalment, la jutgessa responsable
del cas va decretar l'ingrés a presó i la cerca i captura de Saodi M., situació
de cerca i captura en què es troba actualment. De moment, però, ningú no sap on és. Ni tan sols si
és encara a Barcelona, cosa que dubto.
La condemna fou
dictada primerament per l’Audiència de Barcelona. Després, durant aquests anys, ha estat ratificada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i, més
endavant, confirmada pel Tribunal Suprem, que va desestimar el recurs presentat
per l’advocat del culpable fugit.Tota una tasca judicial d'allò més laboriosa i encomilable.
La
condemna, finalment, els 12 anys i set mesos de presó, imposada a Soudi Mardi, no es complirà. Aquest individu no és fàcil
que posi els peus en cap cel·la. Es va fugar tot just que li llegiren el veredicte
de culpabilitat. La jutgessa que presidia el judici no va acceptar la petició
de la fiscalia ni la de l’acusació particular perquè se l’empresonés. La
magistrada no va apreciar risc de fuga perquè l’acusat s’havia anat presentant
a totes les citacions prèvies, i el va deixar en llibertat provisional. Aquesta
llibertat que ara es nega al vicepresident Junqueras, al conseller Forn, als
Jordis...
Des
d’aleshores no se n’ha tornat a saber res més.
El
darrer llibre de Salvador Iborra, precisament, es titulava Els cossos oblidats, premi Poesia Ciutat de Sagunt 2009. L’editorial
que l’hi publicà el va homenatjar amb un dels seus versos.
"Des
d'Onada Edicions volem manifestar aquesta irreparable pèrdua i alhora expressar
el nostre condol als familiars i a les amistats de Salvador. Servisquen aquests
versos d'homenatge al poeta.'
COMIAT
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància."
Acabo l’escrit i, d’aquí estant
on l’he escrit, sento, com un murmuri
llunyà, les veus d’uns tertulians que encara
s’esgatinyen, al televisor de la cambra
del costat, en una abrandada discussió sobre la justícia espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada