dimecres, 3 de juliol de 2013

Una dona del terròs

Novel·la rural


Roser Guix,
Una dona del terròs,
Pagès editors,
Lleida, 2013

         La vida de la Rita ―des de quan ve al món, cap a la primeria del segle xx, fins que s’acosta a la norantena― és el fil conductor de la novel·la Una dona del terròs, que acaba de publicar Roser Guix (Canalda, Odèn, 1963), resident a Nuncarga (Peramola). L’autora la divideix en tretze capítols, cadascun a partir d’un moment important de la vida de la protagonista així que es va fent gran, mentre que l’acció té lloc a la vall de Lavansa, un paratge d’una bellesa paisatgística que tot sovint transporta al text, però aleshores també d’una duresa ambiental per a viure-hi ―cases sense aigua, llum amb teia, camins de bast― que només van saber del tot tots aquells que la van patir.

         Roser Guix, que coneix prou bé la vida de la pagesia perquè s’hi ha fet i hi ha participat, ha begut de la memòria de la gent que anteriorment l’ha precedit, sobretot de la memòria de la seva àvia paterna, i ha bastit una narració, en part real i en part novel·lada, que convida a continuar la lectura des del primer tast que se’n fa.

         Rita, la protagonista de la novel·la, òrfena de pare i mare quan tot just és canalla, ben aviat s’ha d’encarar al món dels adults en què viu, cosa que fa que comenci de ser dona quan, per l’edat, encara hauria hagut de jugar amb nines. Així, a setze anys, la casen més que no es casa, talment com tantes i tantes noies de la ruralia pirinenca en aquell temps. Un matrimoni que una de les primeres coses que li ensenya és a fer algun caleró d’amagatotis de l’home i a estalviar-lo fos com fos, perquè en la societat muntanyenca d’aquells dies qui tenia la bossa i l’administrava era l’home, el mascle. Des d’aleshores, «arraconar diners», escriu l’autora, fou un pensament que la Rita ja no es trauria mai més del cap. Tanmateix, això també l’ajudarà a enfortir la seva personalitat i farà, després d’anys de conviència, que la Rita arribi a estimar el seu home gairebé amb tendresa, perquè s’adonarà que els necessita, a ella i als fills, com res més al món.


         Roser Guix, amb Una dona del terròs, allò que pretén, i se’n surt, és cantar l’aportació que ha fet la dona en la vida de la nostra muntanya. Una aportació, si més no fins avui, que no ha estat ni prou estudiada ni prou valorada. A pagès, qui més poc hi ha dormit, sobretot si les coses no hi acabaven d’anar bé, és la mestressa de casa. Una mestressa de casa que a part d’exigir-se-li la continuïtat de la nissaga familiar, i de veure-la de mal ull en més d’un cas si per desgràcia no era fèrtil, havia d’estar per la roba i el calçat de l’home i les criatures, i havia d’estar pel plat diari a taula i la teca del rebost, i havia d’estar per l’aviram i els porcs del corral, i havia d’estar pel conreu dels horts... I això, sempre en un estat d’obediència a la voluntat del marit, tant si ell es llevava de bon humor com si no s’hi llevava. Una obediència que dictava l’estatus social de l’època, però una obediència que no empetitia la personalitat de cadascuna d’aquelles sacrificades dones, totes amb un pensament profund encastat al cap: tirar endavant la família i brindar-li un futur més fàcil.

         Un pensament que quan agafa més cos al cap de la Rita és quan esclata la Guerra del 36, amb part de la família reclutada i part emboscada, amb escorcolls a casa per part de les forces republicanes i l’ai al cor del matí al vespre. I és quan els torna a tenir tots a casa que percep que aquells moments de retrobada no tenen preu, perquè eren ells, concretament aquelles persones ―la família, la seva família― el motiu per a lluitar a favor del demà malgrat tot, per a continuar tirant endavant malgrat tot. Tirar endavant en una postguerra en què l’autoritat dels guanyadors tampoc no era l’ordre ni era el bé, com de primer s’havia pensat, sinó prepotència i superioritat davant dels perdedors de la guerra. 



         En definitiva, Roser Guix ens transporta, des de les pàgines d’Una dona del terròs ―la seva primera i bona novel·la―, al coneixement d’una vida femenina que la immensa majoria de gent d’avui dia ni tan sols sap que va existir. I un retret a Pagès editors, que no ha sabut tractar Una dona del terròs com es mereix: hauria d’haver estat molt més ben corregida que no ho és. L’autora li ho hauria agraït..., i els lectors també.
           
                                                                                                                           Josep Espunyes





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada