dimarts, 3 de desembre de 2013

Paisatge d’hivern: en Tòfol Recolons




Era un fosc i solitari capvespre d'hivern quan algú en parlà davant meu: “Al cafè del cine fan comèdia”. “Comèdia? Què era la comèdia?” Jo no devia haver sentit mai aquella paraula, però de seguida em vaig fer una idea del que significava. No em podia imaginar, però, tot el que hi havia al darrere.
M'hi van deixar anar. Suposo que vaig  sopar d'una revolada i sense saber què menjava. Estava tan il·lusionat que no cabia a la pell.

I parlant de pell. Abans de sortir de casa, recordo que la meua padrina em cridà i m'acompanyà a la seua habitació. Allà, d'un calaix de la part inferior dreta de l'armari, en tragué un mocador curosament plegat i planxat i me'l donà perquè me'l posés a l'infern (butxaca de la cartera) del gec.


-Per què me'l donau, aquest mocador?, li vaig dir. Ella, calmosament, l'obrí i me l'ensenyà: a dintre hi havia un bocí de pell de serp. -Perquè no t'enganyon, va contestar-me.

Entrar al cafè del cine em produí una sensació de plaer inoblidable. (Era una època que anàvem escassos d'imatges, i mirar quadres i pintures ens captivava: l'assistència a això que ara en diuen catequesi i que aleshores en dèiem doctrina es doblava el dia que ensenyaven quadres, no gaire variats, per cert).

Al fons del cafè, a la dreta, hi havia un pany de paret tot recobert amb els cartells de les pel·lícules de l'època. En recordo un que era enorme: el que anunciava El Mayor Espectáculo del Mundo, amb els trapezistes, les feres, i la cara blanca i els llavis immensos del pallasso interpretat per J. Stewart.


La funció era dins del local del cine. Un senyor -que a mi em va semblar molt vellet- amb un frac de solapes enllustradíssimes feia prodigis amb la seua vareta màgica. No hi faltava de res: barret de copa negre, colom blanc, polvos màgics, papers de tots colors... Ara bé, el plat fort era el putxinel·li que ell anomenava amb el nom i cognoms de Tòfol Recolons que en Reculava.


Era el clàssic número de l'estudiantet que, sense voler, parodia els mètodes d'educació memorístics. Una cosa semblant al programa del Maginet que, en aquella època si fa o no fa tenia tant d'èxit a la ràdio. Només que la màgia del ventríloc i el seu titella era incomparable.

L’única decepció de la nit fou la pell de serp: no vaig veure la trampa en cap dels jocs de mans: la màgia del mag havia vençut l'amulet ancestral.

Després d'aquell dia el mag encara va passar força vegades pel poble, fins que, amb l'aparició de la televisió, els comediants van entrar en agonia i nosaltres vam deixar de veure'l.

Un dia, però, ja fa anys, era a Nargó i van anunciar que feien comèdia. Hi vaig anar encuriosit amb els meus fills i quina no fou la meva sorpresa: era ell! Més vell i apergaminat encara, aquell mag, que ja només em pensava que existia en el meu record, actuava amb una nova i jove ajudant.


Els números, però, havien canviat. La màgia era més moderna i ja no portava el Tòfol. En acabar la funció no em vaig saber estar de preguntar-li'n. El recordava, és clar. Ara, però, ja no treballava amb ell: havia marxat cap al país de qui sap on.

Potser, vaig pensar, amb l'aparició de les calculadores els nens ja no reien quan ell s'entrebancava amb la taula del set. La fredor de la tècnica, doncs, hauria vençut la vella màgia de quan érem xics. 

Més endavant, quan vaig escriure Històries de vetllador i El carrer dels Petons vaig posar Tòfol a un mag que hi surt, en memòria d’aquell inoblidable comediant que ens alegrava i posava un punt de vida, de llum i de companyia als foscos i solitaris capvespres d’hivern. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada