dijous, 5 de desembre de 2013

La Constitució, petrificada.





Entre els antics grecs, la petrificació era el símbol de la mort. El símbol de la buidor espiritual i de la pèrdua definitiva de l’ànima. Una de les tres Gorgones, la terrible Medusa, tenia la facultat de petrificar tot aquell qui la mirés als ulls. Per això era tan difícil d’enfrontar-s’hi i d'aniquilar-la, però Hèrcules, com és prou conegut, malgrat totes les dificultats, ho aconseguí.


La Constitució Espanyola de 1978 va ser una Constitució de consens, elaborada sota pressió militar, però tot i això rebutjada per alguns, per massa flexible i autonomista. Podien haver-la aniquilat d’un cop de sabre, com tantes vegades havien fet, però al segle XX això ja no quedava gaire bé, ni tan sols a Espanya. Incapaços de fer honor a les essències colpistes del passat, van decidir petrificar-la políticament, d’amagatotis.


Espanya, entre cop d’estat i cop d’estat, entre dictadura i dictadura, ha tingut més constitucions que noms un garrí (o que lleis d’educació, que ja és dir): la de Cadis, 1812, la de 1837, la de 1845, la de 1856, la de 1869, la de 1873, la de 1876, la de 1931, la de 1978... Però totes han acabat convertint-se en paper reciclable, en paper mullat, malgrat l'enorme despesa d'esforços, de diners i de vides humanes que han costat. 

El desprestigi de la de 1978 avui és un desprestigi total, absolut. I no únicament per la manera com uns senyors del Tribunal Constitucional van trinxar l’Estatut de Catalunya, aprovat pel poble en referèndum, al Parlament, a las Cortes i al Senado, ribotat per Alfonso Guerra i retallant articles que Andalusia, València o Balears tenen aprovats al seu, sinó també perquè allò que s’havia d’haver actualitzat, reformat i flexibilitzat de la Constitució s’ha tancat amb el pany i la clau d’un sanedrí de jutges totalment mediatitzats pels poders polítics (PP i PSOE) que es reparteixen les cireres -i el que calgui- de l’Estat.


Hi ha constitucions que no moriran mai. Per què? Soló, 600 anys abans de Crist, va salvar Atenes perdonant el deute dels ciutadans explotats, i va prohibir que es pogués esclavitzar cap ciutadà a causa de deure diners. Però el que l’ha fet famós és que va promulgar la primera Constitució de la història, amb una doble finalitat: garantir la llibertat dels ciutadans davant el poder i aconseguir que els ciutadans visquessin més feliços.


També la Constitució nord-americana (1786) proclama la defensa dels seus ciutadans en contra dels abusos del poder i la necessitat que aquests puguin viure més feliços. La Constitució nord-americana, malgrat el rebuig que molts ciutadans americans senten per les constitucions permanents, és la primera constitució moderna i, alhora, la més antiga.


La seva durada, més enllà de les bones intencions expressades pels seus redactors, és deguda a la gran flexibilitat de què gaudeixen les constitucions de cadascun dels estats membres de la Unió, els quals tenen previstos mecanismes d’esmena perpètua: en qualsevol de les eleccions s’hi pot presentar una proposta de reforma perquè els ciutadans la votin. Per a fer-ho n’hi ha prou que un determinat nombre de ciutadans d’aquell estat (que varia segons els estats) presentin un projecte d’esmena.


De la flexibilitat dels estats americans a la rigidesa amb què s’interpreta la Constitució espanyola hi ha un abisme. L’abisme que separa la democràcia i la llibertat de la dictadura i el dogmatisme més o menys encoberts. Sense independència del poder judicial, sense separació de poders, en comptes de protegir la gent dels abusos del poder i cercar-ne la felicitat, la Constitució espanyola ha acabat convertint-se en una eina al servei del poder que s'escuda en el mite de la unitat d'Espanya, i al servei exclusiu de la felicitat de la bigarrada casta que l'ostenta des de fa més de 500 anys (terratinents, aristòcrates, cardenals, jutges, polítics, reialesa i tota la resta de feram).


Oh My God! Necessitarem un Hèrcules.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada