La meua actitud davant la tauromàquia ("el arte
de lidiar") no té res a veure amb el fet que els toros siguin o no una
tradició catalana.
Em repugna la crueltat gratuïta i el sadisme perquè
són immorals, humanament condemnables. I em repugna també que si vaig al cine o
al teatre hagi de pagar un 21 % d'Iva i tota mena d'impostos i en canvi els
toros no en paguin i estiguin a partir d'ara encara més protegits i
subvencionats. Deuen pertànyer a una “cultura” superior.
Però és una mentida rotunda pretendre que "el
arte de lidiar" pertanyi a cap tradició catalana com de vegades afirmen
alguns opinadors ignorants o/i cretins. He arribat a sentir que a Barcelona hi
havia hagut curses de braus des de l’Edat Mitjana. Que ho demostrin. L’únic esment que
es fa a una matança de toros –no pas a la tauromàquia- la fa Ramon Muntaner a
la seva deliciosíssima Crònica i encara referida a la ciutat de Saragossa (1).
Amb tot, el dia 28 de juliol de 1670 sí que hi va
haver una cursa de toros a la plaça Palau de la Ciutat. La simple lectura del
document ens fa adonar de quin era l’arrelament
real que l’efemèride tenia entre els barcelonins.
Per a començar, la cursa la van haver d’assajar: “se
començà l’ensaig de la dita festa de la
manera següent: ço és, que feren eixir tothom, o la major part de la
gent que estavan en la dita plaça, y al cap de un rato vingueren a la plaça deu
o dotse hòmens forasters, los quals, segon se deya eran de Castella // y un
cavaller en un cavall pera torejar.”
La festa, totalment excepcional, es feia “en demostratió
de alegria de haver recobrat salut lo rey nostre senyor” i era una festa,
aclareix el cronista, “anomenada correr de toros”.
La descripció dels torejadors no és gaire precisa:
“entrà un cavaller molt ben adereçat, amb un cavall y dos criats vestits de
turquesa...”
José María de Mena, un autor poc suspecte de
catalanisme, diu: “No encontramos en este folio del Dietari (2) ninguno de
los vocablos de la rica terminología taurina que existía en aquel tiempo en que
lidiaba los toros un caballero montado, ayudado por una docena de hombres a
pie. Entrenamiento de la nobleza, fomentado por los reyes para que sirviera de
ejercicio de valor y habilidad a los jóvenes aristócratas, con vistas a su
participación en las guerras”.
“En Barcelona en esa época los toros no
representaban una diversión cotidiana, sino algo que se hizo excepcionalmente para
complacer al virrey (no catalán) que era el duque de Osuna...”
Que aquesta cursa se citi de vegades com una mostra de
la “tradició taurina a Catalunya” és una prova evident de la mala fe amb què es
tracten molts temes històrics i demostra que cal ser molt cautelós abans de fer
cas de segons quines afirmacions referides a casa nostra.
(1) “E d’altra part, hi havia prop de l’Aljaferia un camp tapiat on pògrets veure matar toros; que cascuna parròquia amenava son toro, tot de reial; e amenaven-lo ab trompes e ab gran alegre, e cascuns amenaven llurs monteros, qui els toros mataven. E puis veérets per carreres danses de dones e de donzelles…”
(2) Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada