dilluns, 18 de novembre de 2013

Aquella Seu





Hi ha paisatges físics i paisatges de la memòria. Per a mi la Seu és un Ford vell i atrotinat, de color negre -carregat d’estudiants a punt d’examinar-se-,  que travessa la recta d’Adrall, sota un túnel de plàtans esponerosos. És el paisatge impactant d’una ciutat petita i endreçada -que a nosaltres ens semblava molt gran-, amb teulades negres i netes, lluents, i voltada d’una verdor vivíssima, que apareixia de sobte en passar el coll que hi ha entre Castellciutat i el Pla de les Forques.  És un institut de batxillerat que hi havia entrant a mà esquerra, a tocar de la Valira. És un sortidor al Passeig, amb peixos de colors. És un dinar al Mundial o a l’Andria, segons el que decidís lo Sinyor Mestre. És les olors i el bullici del carrer Major en un dia de mercat...



Tots aquests paisatges i altres que me’n deixo per no allargar-me més del compte se m’han desvetllat com un núvol de flaixos en llegir el llibre Carrer Major de la Seu de Carles Dalmau i Robres.


En Carles Dalmau és un d’aquests prohoms del nostre país que ha sabut combinar la feina de tirar endavant una extensa família amb la tasca social i solidària d’impulsar culturalment i humanament la comarca. Caramellaire, cofundador del Retaule de Sant Ermengol, de Ràdio Joventut de la Seu i del club d’esquí de fons CEFUC. Membre del Patronat de l’Hospital, del Consell de pastoral del Bisbat i del Consell d’Economia. Fundador, i president durant molts anys, del moviment Vida Creixent. Voluntari de la residència geriàtrica de l’Hospital i del grup de guies turístics de la Seu... Literàriament, col·labora a Lo Banyut, Cadí-Pedraforca, Viure als Pirineus, Església d’Urgell, Butlletí de Vida Creixent d’Urgell, Anys Daurats, Les Mesures... I ha publicat Camins de llet i neu i l’obra que ara presento: Carrer Major de la Seu.


Carrer Major de la Seu és una passejada en el temps i l’espai per un dels carrers amb més encant, no solament de la Seu, sinó de tot el Pirineu. En Carles Dalmau el coneix perquè l’ha trepitjat i viscut des de la infantesa. Coneix cada casa i cada persona i cap canvi dels que hi ha hagut no li és aliè. Al llibre ens explica l’evolució del carrer amb totes les microhistòries i transformacions que hi ha hagut, façana a façana, casa a casa, número a número, botiga a botiga, família a família, botiguer a botiguer...


Carles Dalmau, doncs, ens presenta un paisatge en moviment. Un paisatge físic i humà que es transforma amb el pas del temps i del qual l’autor en deixa constància minuciosa, detallada i gairebé enciclopèdica: “...la Ventura Estragués, que havia nascut a Castellciutat i li deien ‘la madrileya’, i la Carme Ramonet, de cal Titus de la Seu, hi tenien una botiga de perfumeria, merceria, roba interior de senyora, roba per a nadons, etc. Se’n deia La Orquídea, tenien molta clientela. Ho traspassaren a la senyora Bàrbara Isús, que procedia de Bossost...”


Aquesta obra, a part d’haver fet les delícies als lectors actuals –que també han pogut seguir-la a través de la publicació Viure als Pirineus- constitueix un document impagable per a totes aquelles persones que vulguin conèixer la història i els avatars d’un carrer, explicada fil per randa i anotada amb l’exigència, el coneixement i el rigor d’un notari. D’un notari, però, que no és un simple funcionari destinat a una "població de províncies", sinó un notari que ha estat bressolat a la terra i estima amb magnànima passió la seva ciutat i la seva gent.


1 comentari:

  1. Bona tarda Marcel.
    Gràcies pel teu escrit referent a la meva persona, i especialment
    per la descripció que fas del "Carrer Major"
    M'agrada com ho has fet, gràcies novament.
    SI li vols incloure, l'Institut que hi havia al costat del
    Valira, se'n deia "Cal Viader", va ser-hi una colla d'anys, fins
    que va construir el "Joan Brudieu" que els hi està quedant
    petit.
    A veure si entre tots donem a conèixer més el nostre Alt Urgell.
    Encara que l'hagi transitat molta gent, segueix sent molt desconegut.
    Ben cordialment.

    ResponElimina