diumenge, 10 de novembre de 2013

Passeig per la cultura de l'horror, la crueltat i la mort, 2.


 Per amor a l'art.


Una de les coses que ens ha ensenyat el segle XX és que l’art i la cultura no es poden regular per decret, tal com solien fer els règims totalitaris. 



Hitler va ser el creador del concepte d’art “degenerat” i va perseguir tot allò que no contribuís a l’honor i el prestigi de la gran nació alemanya que tenia entre celles. 



Stalin va impulsar el “realisme socialista”, que es basava en la necessitat de crear un art nou per a la “societat nova” que, segons deia, pretenia construir. L’objectiu final de l'art de l’un i de l’altre van ser, naturalment, glorificar les persones i les “gestes” dels dos líders respectius.


 

Franco no sé que digués gran cosa sobre temes artístics. Anava tan atrafegat inaugurant pantans, empresonant gent i dictant sentències de mort que, algunes vegades, es veia obligat a signar-les a l’hora del cafè i tot. Pobre home. Malgrat no dir gran cosa sobre el tema, Pau Casals, Picasso, Pompeu Fabra i moltíssims altres van haver de morir a l’exili.



Actualment, el “Gobierno de la Nación” està a punt d’elevar –per la via del BOE- “el arte de lidiar” a la categoria de “cultura”. Això vol dir que es crearà un infraestructura administrativa, amb directors, secretaris, despatxos, subvencions, escoles taurines, etc., que com tothom pot entendre és una de les coses que més falta fan al país en aquests moments. 


 

La “Comisión Nacional de Asuntos Taurinos que es crearà passarà a dependre del “Ministerio de Educación y Cultura”, presidit actualment per un tal José Ignacio Wert. 



Desconec quants càrrecs tècnics i polítics es crearan, quants despatxos oficials s’ocuparan, quantes calefaccions i aires condicionats es requeriran, quants materials d'oficina es consumiran, quants ordinadors caldran, quants gestors administratius farà falta contractar, quantes subvencions i beques s’atorgaran, quantes exempcions d’impostos hi haurà, etc., etc.   



Però ben segur que davant una gesta de tal magnitud - elevar “el arte de lidiar” a la categoria de “cultura”- qualsevol esforç que es faci encara semblarà poc a molts dels representants polítics que van impulsar una tan heroica, brillant i original iniciativa.



Però d’on surt aquest “arte de lidiar”? Com apareix? Qui i per què l’impulsa? Per què tenia raó Julio Iglesias quan deia allò de "La vida sigue igual"? Continuarà...




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada