dissabte, 14 de març de 2015

Un Mar i cel de pel·lícula




M’agrada rellegir un llibre que he trobat interessant, però rarament vaig a veure dues vegades una mateixa obra de teatre. Aquesta regla té una excepció claríssima en la tragèdia en vers d’Àngel Guimerà, Mar i cel, posada en escena –actualment al teatre Victòria- per la companyia Dagoll Dagom.


Si no m’equivoco, entre les vegades que hi he anat pel meu compte i les que hi he portat alumnes dels llocs on treballava, l’he vista cinc vegades en directe. I he de dir que cada vegada m’ha captivat, m’ha emocionat, m’ha confirmat la capacitat creadora d’aquest grup català excepcional que és Dagoll Dagom.


Dijous passat vaig tenir la sort de poder-la veure una vegada més. De pel·lícula. Magistral. Perfecta. Sublim. La sala era plena a vessar i l’actuació va ser memorable. Públic i actors ens vam deixar portar des del primer moment per les veles inflades d’un vaixell que ens havia de dur a un viatge ple d’aventures, ple de complicitats, ple de bellesa, ple de sensibilitat i ple de comunicació.


Els pirates som
el perill del món,
som un temporal portat per l'huracà;
som taurons a l'abordatge,
enfonsem vaixells a plom,
som el braç armat
de l'enviat d'Al·là.

Els aplaudiments, més que una conseqüència del que es veia i sentia a l’escenari, semblaven la continuació natural del so de les ones. La simbiosi entre públic i actors era total. Tant que, en acabar, després d’una estona llarga d’aplaudiments, el públic va provar d’allargar uns minuts més la funció entonant algunes de les cançons de l’obra.



El mar és com un desert d'aigua,
no té camins ni té senyals;
El mar és un desert d'onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

El públic s’havia tornat a emocionar davant aquelles cançons que ja coneixia i que ara li eren presentades sota uns efectes especials d’una gran modernitat i realisme.




Les veles s'inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

La relació personal dels protagonistes, la intensitat del drama que els separa i que acabarà inevitablement en tragèdia, posava també un punt de modernitat a un tema històric que, lluny de formar part d’un passat remot i superat, continua tenint elements de rabiosa actualitat. La lluita entre l’amor i les barreres mentals i ideològiques que separen les persones continua sent, malauradament, una qüestió plenament contemporània. D’aquí la grandesa de l’obra de Guimerà i l’encert de Dagoll Dagom de celebrar el seu quarantè aniversari amb aquesta obra.




BLANCA
Què m'ha passat? Què m'ha passat?
Per què he plorat?
Per què he plorat?
per qui no havia de plorar

BLANCA I SAÏD
Per què he (ha) plorat?
Per què he (ha) plorat?
Per qui no havia de plorar.
(com mai no havia vist plorar).


No perdeu l'ocasió de tornar-la a veure!


SAÏD
En aquest món cruel i sord,

BLANCA

però enmig de l'odi i de l'horror,

SAÏD

hi ha qui no vol arrossegar-se,

BLANCA

hi ha qui no es creu aquesta farsa,

SAÏD

hi ha algú que porta un món tan nou,

BLANCA

veig una llum al fons del pou,

SAÏD

que em fa tornar a començar a viure,

BLANCA

hi ha algú que lluita per ser lliure.


I ara -demà diumenge- a veure la darrera representació de l’obra, publicitàriament quasi clandestina, Tirant lo Blanc!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada