El vent

Notes per a anar tirant, 4 de febrer de 2013.

El vent

Més enllà de les qüestions tèrmiques i de les altes i de les baixes pressions, sempre he pensat que el vent és el mecanisme de què es val l’atmosfera per a regenerar-se ella mateixa.

Antigament, però, el vent depenia del déu Èol, el guardià de la cova de l’illa d’Eòlia, el lloc on hi tenia tots els vents sota control. Quan Ulisses, camí d’Ítaca, visità el déu Èol, aquest li donà un bot de pell de cabra, lligat i segellat, i l’obsequià amb un ventet favorable per a arribar a l’illa de la llibertat que perseguia.

La tripulació d’Ulisses, pensant-se que a dins del bot hi havia or, una nit el van obrir. Aquells pobres desgraciats no sabien que aquell era el bot de les tempestes. I la nau, és clar, no va trigar a naufragar. I aleshores, el déu Èol ja no els va voler tornar a ajudar, de manera que Ulisses i els seus mariners van haver de suar molt per a arribar a la seva Ítaca.

Jo recordo molt els vents de ma infantesa. El vent de broma –aquell dels penellons a les orelles, dels dits testos i de les mans balbes- de quan anava amb el meu padrí de ca la Munda a plegar olives a la Serra, els dies sense estudi de la setmana dels Barbuts.

I també recordo el vent de la Quaresma. Aquella força invisible i sorollosa que entrava per les juntures de les portes i de les finestres, que feia xiular les teules, s’emportava els tendals de les terrasses, les panistres dels corrals, les lloses de les teulades i, fins i tot, els pecats inconfessables del darrer carnaval.

Aquests dies els vents han tornat a bufar amb força i tornem a ser en temps de tempestes desfermades. No hi fa res: suarem, però, resistirem. Convé que l’atmosfera es descontamini de tantes paraules fètides i de tantes defecacions verbals que certs polítics han deixat suspeses en l’ambient.

I ja està bé que diguin –agafats amb les mans a la cassola i els dits ben untats de suc- que no els agrada el sofregit. Com més menteixin, com més malparlin, més a prop serà el ventet que ens ha de dur a la nostra Ítaca somiada i més a prop seran alguns de la gran ventada que s’ha d’endur tots els corruptes.