dijous, 14 de febrer de 2013

Tallar colls

Tallar colls

A França van tallar el coll al rei i això ara es nota.

França no és cap meravella, però la gent (tothom!) paga impostos i els que tenen més, paguen més. Si algú comet alguna irregularitat, se’l sanciona: es digui Giscard d‘Estaing, Chirac o Mitterrand. La jornada és de trenta-cinc hores; la jubilació, als seixanta anys, i els sous són decentets. Els francesos fan vacances a les nostres costes, al migdia es prenen un Ricard amb gel i quan van per les seves carreteres no es perden, perquè estan ben senyalitzades. Sí, a França van tallar el coll al rei i ara això poc o molt es nota.

A l’Imperi espanyol també s’ha tallat el coll a uns quants reis, però mai no ho ha fet ningú del poble. Sempre ha estat un usurpador, que després s’ha proclamat rei, al més pur estil bàrbar, el qual un cop decapitat l’anterior rei, s’ha fet amo ell de la corona. I el poble altiplanenc s’ha limitat a aplaudir el nou rei.

“A rey muerto, rey puesto”, diu la dita. I el ”puesto” sempre ha estat pitjor que el “muerto”. Ramiro es va proclamar rei de León el sis de novembre del 931, després d’empresonar el seu germà gran Alfonso i el seu cosí Froilaz. Va tenir, però, la gentilesa de no tallar-los el coll, i es va limitar a fer-los treure els ulls a tots dos.

Alfonso VI va jurar que no havia participat en la mort del seu germà de Castella. Però jo no m’ho crec, sobretot veient com va empresonar a perpetuïtat i amb traïdoria el seu altre germà García de Galícia. Un cop eliminats els dos germans, orgullós de tan gran gesta, es va proclamar emperador de tota Espanya, i olé!

El bastard Enrique de Trastamara va degollar amb les seves pròpies mans el seu germanastre i rei legítim, Pedro I, al camp de Montiel, i d’aquesta manera tan brillant va iniciar una nova i esplendorosa nissaga.

Nissaga que, per cert, acabà imposant-se a Catalunya, perquè          -llepafils que van ser els nostres avantpassats- no van acceptar Frederic de Sicília, pel fet de ser fill natural de Martí el Jove!

Isabel la Catòlica, descendent d’aquella família de bastards, fratricides i usurpadors, va posar en qüestió la legitimitat de la seva neboda Joana i, als toros de Guisando, es va apoderar de la seva corona i la va estigmatitzar per a la història amb el malnom de la “Beltraneja”.

El seu marit Ferran el Catòlic va heretar la corona de Joan II després d’una mort encara mai no aclarida del Príncep de Viana i es va apoderar de Navarra i del Vescomtat de Castellbò, després de les morts successives i sempre en estranyes circumstàncies dels tres fills de la reina Blanca de Navarra, la primera dona de Joan II...

No, jo no sóc partidari de tallar el coll a ningú. Entre altres coses, perquè “A rey muerto, rey puesto”. I el ”puesto” sempre seria pitjor que el “muerto”. I el poble altiplanenc, una vegada més, aplaudiria el nou monarca.

Posats a no tallar colls, ni tan sols no tallaria el d’aquesta aberració toponímica que és la denominació oficial (Coll de Nargó) del poble de Nargó. No fos cas que el nou topònim resultés també pitjor que el que ara hi campa.

De fet, estic disposat a conformar-me amb molt poca cosa. En tindré prou veient el dia que aquest nostre poble dirà:

Passi-ho bé, Sa Majestat! A reveure, Espanya! Que tingueu molt bon vent i barca nova!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada