dijous, 28 de febrer de 2013

Comunicació és poder (I)


Comunicació és poder (I)

Quan, durant la darrera (?) dictadura, Manuel Castells estudiava a la Universitat de Barcelona es dedicava també a repartir pamflets “subversius” en la foscor protectora dels cinemes obrers de la ciutat. L’èxit sovint era minso. El missatge només és eficaç si el receptor està disposat a rebre’l i el missatger gaudeix de prou prestigi i solvència. Però ell aleshores això encara ho desconeixia.

Manuel Castells avui és titular de la càtedra Wallis Annemberg de Tecnologia de la Comunicació i Societat de la Universitat de Califòrnia, catedràtic de Sociologia de la UOC, professor visitant del MIT i de la Universitat d’Oxford, i una de les màximes autoritats mundials en temes de comunicació i noves tecnologies. 

Aquell èxit minso dels seus dies d’estudiant, però, sumat a milers i milers d’altres granets de sorra, a millers i milers d'ampolles llançades a la mar incerta, ha estat el que al llarg de la història ha esberlat els murs de silenci que aïllen les persones i el que, en un moment determinat, empeny la gent a passar de fer d’espectadors -més o menys resignats, més o menys indignats- a actors i protagonistes del seu present i del seu futur.

A Comunicación y poder, Castells ens explica una història sobre el poder, sobre la importància que hi tenen la força, els diners i, sobretot, la comunicació. “La forma essencial de poder radica en la capacitat per a modelar la ment”. I aquesta història ens la narra amb la intenció de “desafiar els poders existents: desemmascarant la seva presència a les nostres ments”.

L’autor analitza el fenomen del poder en la societat de les xarxes informàtiques, la comunicació en l’era digital, les xarxes de ment i poder, la política mediàtica, la política de l’escàndol, la crisi de la democràcia i les possibilitats dels moviments socials a partir de les modernes xarxes de comunicació.

Rere de la política de l’escàndol, sempre hi ha una batalla pel poder. Una qüestió clau és el paper que hi fan els mitjans de comunicació, que generalment hi incrementen la difusió, a l’hora d’ampliar-ne l’impacte. I un altre, l’efecte de desconfiança en el sistema democràtic que genera en la societat.

Amb la política de l’escàndol es pot grimpar, escalar, ascendir, tal com ho va fer el PP l’any 1996. Però amb les modernes tecnologies i mitjançant la suma de milers i milers de granets de sorra, de milers i milers d'ampolles llançades a la mar incerta, es pot passar de fer d’espectadors -més o menys resignats, més o menys indignats- a actors i protagonistes del present i del futur. Ens convé molt de saber com podem fer-ho.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada