divendres, 22 de febrer del 2013

Ascendir amb la política de l’escàndol


Notes per a anar tirant. 22 de febrer de 2013

Ascendir amb la política de l’escàndol

La paraula escàndol té el seu origen en la forma indoeuropea *skand, que hauria significat grimpar, saltar, botar. De l’indoeuropeu va passar al grec i al llatí amb un significat diferent, encara que amb connexions metonímiques (de proximitat) prou evidents: pedra que fa ensopegar, que fa saltar. Un nou significat derivat d’aquest va ser el d’obstacle que fa caure, trampa, parany... I encara paraules com escaló, escala, escalinata, ascendir, escandir, descendir, condescendir, escandall i algunes altres procedeixen també d’aquest mateixa arrel indoeuropea.

El sentit actual “d’acció d’ofendre els sentiments morals o la consciència d’algú a causa d’alguna actuació immoral o blasmableés una herència cristiana i, més concretament, una herència de la traducció que es va fer del terme grec “escàndol” als evangelis.

Avui, més enllà de les curiositats etimològiques, vivim bombardejats d’escàndols que esclaten, com una traca interminable, del matí a la nit. Els escàndols són els moderns projectils que disparen determinats grups per a assolir el poder i amb els quals s’ataca la reputació dels líders adversaris i la confiança de la gent, és a dir, dels electors. Modernament, la política de l’escàndol ha esdevingut un instrument quasi decisiu en una multitud de lluites per les diferents formes i variants en què s’articula el poder.

A l’Estat espanyol, Felipe Gonzàlez semblava imbatible d’ençà que guanyà les eleccions de l’any 1982. Les va tornar a guanyar el 1986, el 1989 i el 1993, encara que en aquesta ocasió per un marge bastant ajustat. Gonzàlez era un líder amb molt carisma i, a més, una gran majoria de la massa social es declarava de centreesquerra. Qualsevol alternativa a aquesta situació semblava una pura quimera.

Però l’any 1989, el director d’un diari de segona fila, Diario 16, va ser acomiadat, després de publicar alguns articles crítics amb el govern socialista. Aquell director es deia Pedro J. Ramírez. No trigà a aparèixer com a director d’un nou diari, El Mundo, que a partir d’aleshores esdevingué l’inquisidor implacable i permanent del govern socialista i dels seus suports autonòmics. Un govern socialista que, malauradament, anava acumulant casos escandalosos un al darrere de l’altre. El Gal, Roldan, Mariano Rubio, el BOE... L’any 1996, el que semblava una quimera esdevingué una realitat: el PP guanyà les eleccions.

Més enllà dels programes, de les propostes i de la ideologia, triomfà la política de l’escàndol, cada dia més ben dirigida i orquestrada –cal subratllar-ho- per Ramírez  i gent de la seva corda.

La dreta espanyola, incapaç com sempre d’elaborar qualsevol mena de discurs o d’argument racional, havia trobat per fi el flautista destinat a alliberar-la d’aquella invasió inesperada i tan repugnat de rates que havia aparegut al pont de comandament de la nau hispana i, per primera vegada en la feble i recent democràcia, s’havia fet mestressa del vaixell.

Gràcies a la política de l'escàndol, i després de quaranta anys de viure còmodament instal·lada al damunt d’una sagnant dictadura i de més de cinc segles de dirigir una tràgica i quasi manicomial història, aquella dreta recuperava el seu estat natural.

La política de l’escàndol, i no pas el debat i les propostes polítiques, va ascendir José Maria Aznar a la presidència del “Gobierno de España” (incloent-hi l’illa de Perejil), i li va permetre de ficar la pota damunt de la mateixa taula on la tenien ficada Bush i Blair, els altres dos exploradors a la recerca i deriva de les armes de destrucció massiva, desaparegudes en combat.

No cal dir que l’ascens mediàtic de Pedro J. Ramírez i els seus va ser també fulgurant: des d’aleshores, juntament amb tota la patuleia que per gust o per força li fa d’altaveu, els resultats de les seves recerques, veritables o falses, ben dirigides o mal dirigides, constitueixen una bona part del mobiliari del pensament amb què molta gent surt de casa cada matí i són el dispositiu que alimenta un gran nombre de converses que se senten al llarg del dia.

És curiós que una paraula que en el seu origen més remot significava grimpar, ascendir, escalar, hagi acabat, per la via política, recuperant el seu sentit original.

Però no s’hauria d’oblidar que en algun moment de la seva evolució escàndol també volia dir pedra que fa ensopegar, obstacle que fa caure, trampa, parany... D’aquesta derivació semàntica, però, ja en parlaré en una propera nota.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada