divendres, 1 de febrer del 2013

Nacionalisme

Notes per a anar tirant, 1 de febrer de 2013

Nacionalisme
  
Llegint una llegenda de les Gavarres, del llibre de Xavier Cortadellas, El poble dels Centfocs[1], he descobert l’essència del nacionalisme català.

Jo sempre he considerat que els catalans ens sentim molt poc nacionalistes. I que en tot cas el nostre hipotètic nacionalisme no és un nacionalisme ètnic, agressiu o d’expansió. Com ho podria ser tenint un país que, et trobis on et trobis, amb una hora i mitja de camí pots triar entre esquiar als llençols emblanquinats de la serralada pirinenca o acaronar les llimones daurades que ara s’encenen com bombetes ran de la mar blava i cristal·lina de la costa?

Els catalans som uns ciutadans del planeta que hem tingut la sort de néixer en una terra meravellosa i que ens sentim dipositaris de la llengua i de la cultura que al llarg dels anys s’hi han anat desenvolupant, de la mateixa manera que ens sentim poc o molt a prop dels pins i de les alzines, dels rius i dels estanys, dels peixos i de les aus, de les planes, dels turons i de les serres, d’aquest país que per atzar ens ha tocat.

Pere I va regalar Conca al rei Alfons de Castella. No m’estranya: què n’havia de fer? El seu fill, Jaume I, va acabar conquerint les Illes i el País Valencia, és veritat. Però sempre seguint la llum de les veles blanques, l’olor de la tarongina i les petjades de l’antiga via romana, anomenada Via Augusta. I tot això encara després de passar la seva infantesa mentalitzant-se per a l’epopeia sota les ordres dels Templers.

El nacionalisme català és un nacionalisme lingüístic i cultural que aspira a viure en pla d’igualtat i germanor amb la resta de pobles de la terra. Ho he vist molt clar llegint la història del Lloro de can Baraca del llibre El poble dels Centfocs.

Explica que va haver-hi un temps que molta gent de Calonge anava a fer fortuna a Cuba, d’on entre altres coses i una certa bossa, en solien portar algun lloro, al qual ensenyaven a dir unes quantes paraules. Un dia se’n va escapar un de l’establiment on el tenien i va anar a parar a la propietat de can Baraca, on el masover de la casa llaurava el tros. Quan el masover va veure aquell ocellot amb plomes de tants colors, va deixar l’arada i s’hi acostà a poc a poc. Quan ja en va ser a prop, va agafar un terròs amb la idea de tirar-li’l. El lloro, que el va veure venir, li va dir:
-Mestre, què fem?
I el masover, que no tenia ni idea que hi hagués moixons que enraonessin, va contestar:
-Ai, perdoneu! Em pensava que éreu un ocell.

A Madrid, a Segòvia o a Zamora, on predomina un nacionalisme ètnic, agressiu i d’una aspror arroellada, un magrebí, un malià o un peruà seran sempre uns emigrants. Parlin la llengua que parlin, tinguin la religió que tinguin, es vesteixin com es vesteixin. A Catalunya, un magrebí, un malià o un peruà, si parlen català deixen automàticament de ser emigrants o forasters.

En Joan Barril va escriure ja fa uns anys una novel·la (Un submarí a les estovalles) molt divertida sobre el tema. I el cantant mallorquí de pell negra, Guillem d’Efak, explicava també una anècdota molt gràfica. Un dia en un indret es va dirigir en català a un pagès que cavava al tros. El pagès se’l mirà amb cara de sorpresa i li va dir:
-Si no fos que us he sentit xerrar mallorquí, hauria dit que éreu negre.




[1] Edicions Sidillà, La Bisbal d’Empordà, 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada