dijous, 31 de gener del 2013

Sobre la generositat o garreperia dels catalans IV.

Notes per a anar tirant, 31 de gener del 2013.


Sobre la generositat o garreperia dels catalans IV.

Quan Espanya era molt rica i l’or i les pedres precioses, tacades de sang innocent i esclavitzada, hi entraven a vaixells i a carretades, les arques de l’estat van fer fallida en mil ocasions (el 1557, el 1596, el 1606, el 1618, el 1626...).

Cap país del món ja no els fiava. Era evident que alguna cosa no rutllava. Però aleshores aquella gent, els hidalgos, els nobles i tota la gentussa per l’estil, incapaços de pensar que el seu sistema era anacrònic i ineficient, van decidir que els seus mals els venien de fora i, més concretament, de les nacions del seu entorn.

I d’aquesta manera, Espanya, l’Espanya política, no pas la geogràfica ni la humana, va posar la seva dolça mirada sobre les terres catalanes i de tota la Corona d’Aragó: allà hi havia gent que treballava i produïa! Menestrals laboriosos, gremis organitzats, artesans creatius, gent estalviadora, pagesos i hortolans, gent de rai i de masia... I ells estaven tan acostumats a cobrar “pàries” als veïns...

Però aquests veïns tenien el seu orgull, la seva manera de ser i de viure. I es protegien amb uns antics codis que anomenaven llibertats i constitucions. Devien ser alguna cosa així com una nació confederada...

La temptació caïnita  de tornar a aixecar la barra (“quijada”) de l’ase com Pedro el Cruel cada dia era més forta, però abans d’agredir i conquerir una terra sempre cal oferir-ne una mala imatge i desprestigiar la seva gent.

La veu i les reflexions de Cervantes ja no servien per a tal propòsit. Però no faltaren les veus autoritzades que començaren a estigmatitzar aquest país i a posar les bases d’un discurs que ha durat fins als nostres dies. El poeta Francisco de Quevedo i Villegas, en seria un bon exemple.

Després de tractar el catalans de lladres, hipòcrites, orgullosos i no sé quantes coses més, rebla el cau amb aquestes paraules: Esta gente de natural tan contagiosa (...), viruela de sus reyes y aborto monstruoso de la política (...), esta provincia apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, caos de fueros, que llaman condado, se atreve a proponer a Su Majestad que su gobierno mude de aires, quiere decir de ministros”.

Algun català ha escrit mai res igual de la gent de la Metròpoli?

Al cap de no gaire d’aquestes paraules, el comte-duc d’Olivares aconsellava a Felip IV que reduís Catalunya a les lleis i costums de Castella. És clar, havien estat tan bones i eficaces!

Em pregunto ara quin esperit trobarà avui a Madrid el president de la Generalitat, el de Cervantes o el que finalment s’ha tornat a imposar, el de Quevedo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada