dissabte, 5 de gener de 2013

El problema de l’estat Espanyol

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 5 de gener del 2013

El problema de l’estat Espanyol

El problema de l’estat Espanyol no és només que el partit que hi remena les cireres de les esperances i de les suors –els calés- de la gent sigui un partit de tall latifundista i funcionarial (de funcionaris d’alt estànding, s’entén), situat ideològicament en el ventall que va de la dreta extrema i crispada a l’extrema dreta poc o molt disfressada i dissimulada (ambdues incloses). El problema de l’estat Espanyol és que aquest partit que s’expressa amb dues simples grafies, PP, no té alternativa.

L’alternativa que fins ara havia fet de comparsa del poder, el PSOE, ha perdut qualsevol mena de credibilitat. En tots aquests anys ha estat incapaç de desmuntar l’entramat de privilegis que l’aristocràcia espanyola manté de degeneració en degeneració des de molt abans! dels reis Catòlics.

Ans al contrari: ha posat totes les bases perquè aquell sistema es mantingués i fins i tot es reforcés, mitjançant subvencions als amos, peonadas als jornalers (que en fer estable i suportable la dinàmica d’un sistema socialment i èticament insostenible a qui beneficien més, indirectament, és als grans terratinents), incloent-hi sense vergonya tot el que hagi pogut convenir, com ara la medalla d’Andalusia i el títol de filla predilecta de la ciutat de Sevilla concedits (en un gest d’acatament -“pleitesia” seria més exacte i precís- semiòticament inequívoc) a la duquessa d’Alba.

Avui el desprestigi del PSOE com a alternativa de poder és total, definitiu.

En les coses del dia a dia, la seva petjada ha resultat nefasta, gairebé insultant. A davant de casa meva, per exemple, hi van deixar una plaça en què l’únic que se’n salva és el nom, Joan Pelegrí. Tot i els advertiments de l’Associació de Veïns del barri, ells van tirar al dret, amb una prepotència només comparable a la seva ignorància. El resultat és que ja s’ha hagut de desfer dues vegades per dos llocs diferents en menys de dos anys i –encara pitjor- es faci el que es faci el resultat final serà sempre només un pedaç. Si no fos el respecte que em mereix la figura del professor Pelegrí, proposaria que es digués la plaça  del Nyap.

I qui diu això diu mil coses. La Filmoteca de Catalunya, per exemple. De ser un cinema ampli amb pantalla gran ha passat a ser un soterrani claustrofòbic, del qual cal sortir-ne amb escales mecàniques, potser per a donar un toc de modernitat “ecologista” a les funcions. En tenia un abonament que, tan aviat com vaig veure els nous locals, vaig córrer a treure’m de sobre.

PP? PSOE?

Independència i democràcia catalana!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada