divendres, 11 de gener de 2013

El retorn de l’homo habilis

Top of Form 1
Notes per a anar tirant, 11 de gener del 2013

El retorn de l’homo habilis

Segons les darreres investigacions, fetes a l’estranger, els aliments principals del cervell de l’homo sapiens són les proteïnes, la veritat i la bellesa. (Cal advertir que l’etiqueta genèrica “homo sapiens” és una etiqueta abusiva, més filla de la pietat cristiana que no pas de l’observació científica o fins i tot quotidiana).
Les proteïnes, fins no fa gaire, no eren cap problema insalvable. Però per a assolir la veritat i la bellesa els humans han hagut de suar molt i enginyar moltes estratègies, amb resultats més aviat dubtosos.
Els grecs es van empescar la filosofia, però els filòsofs (gent molt llepafils) aviat es van adonar que la construcció de la raó i dels arguments que la sustenten estava supeditada als recursos i limitacions de la parla humana. Alguns pensadors, com Wittgenstein, es van proposar crear un llenguatge fred i transparent, tautològic, com el de les matemàtiques, però uns altres es van estimar més retornar als orígens i les intuïcions preverbals de la humanitat (Heidegger), amb la qual cosa el galimaties anà adquirint unes dimensions considerables.
Gairebé tots els pobles han conreat en un moment o altre la poesia a la recerca de la bellesa. L’objectiu de la poesia és trobar un nou llenguatge que ens permeti transmetre el plaer de les coses belles, però molt rarament s’interessa per la necessitat filosòfica de fer-lo transparent i objectivador de la veritat. L’excepció, en la nostra cultura, seria Ausiàs March i, potser Ramon LLull. La resta no arribarien ni tan sols a la categoria d’una nota de peu de pàgina.
La música sí que seria una bona mostra de llenguatge universal a la recerca de la bellesa. Però ho és també, de la veritat? Alliberant-se de la feixuga càrrega de la llengua, la música s’allibera també de les seves limitacions i dels seus lligams. Com en Parmènides, Heidegger i Sartre, la seva essència és la seva simple existència. El problema, però, és que una mateixa melodia de Bethoven ha pogut ser utilitzada successivament pel nacional-socialisme alemany, pel comunisme de tall estalinista i com a himne de les Nacions Unides. Sòcrates tenia raó: una existència no examinada, no verbalitzada, no val la pena ser viscuda.
Ens quedaria encara una esperança. Segons George Steiner, només “el llenguatge de les matemàtiques és immensament ric. La seva evolució és un dels pocs viatges nets i positius en la història de la ment humana. Les matemàtiques posen de manifest uns criteris de bellesa en un sentit exacte i demostrable. Només en matemàtiques preval l’equivalència entre veritat i bellesa”.
Però, i els profans? I els que no sabem matemàtiques?
Una mica desanimat, tanco l’ordinador on escric i poso la tele. Hi fan un partit del Barça. No sé quina veritat s’oculta darrera el llenguatge misteriós i precís del joc del Barça, però sí que puc dir que cada jugada constitueix un prodigi geomètric d’una gran creativitat i bellesa. Ja sé que no són les matemàtiques que l’homo sapiens ha instituït com a  vàlides, però amb aquestes de l’homo habilis ja m’hi conformo.
I perquè la proteïna no hi falti, em preparo un entrepà d'espetec.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada