diumenge, 13 de gener de 2013

La moderna Inquisició


Notes per a anar tirant, 13 de gener de 2013

La moderna Inquisició

El mestre i metge Gaietà Ripoll, fill de Solsona (batejat a la catedral solsonina el 22-2-1778), moria penjat a la forca de la ciutat de València, el dia 31 de juliol de 1826, després d’un llarg i tortuós procés, dirigit pel bisbe manxec Simón López García, i iniciat el dia 8 d’octubre de 1824 (el dia 8 d’octubre era l’aniversari del famós Acte de Fe de Valladolid, que va presidir Felipe II, l’any 1560).

Se l’acusava de no dur els nens a missa i d’haver canviat la salutació de l’escola, “Ave María”, per “Alabado sea Dios”. (G. Ripoll, com a conseqüència de la guerra del Francès, havia passat una temporada presoner a França. Se'l considerava contaminat per idees deistes i se sospitava que havia llegit textos rousseaunians).

Un cop penjat, les seves restes van ser introduïdes en una bóta (que decorava l’escenari del crim amb flames pintades) i, una vegada conduït al Crematori de la Inquisició, va ser reduït a cendres.

Els seus béns, seguint la pràctica establerta, li van ser confiscats. Aquesta hauria estat, segons la historiografia tradicional, la darrera víctima de la Inquisició espanyola, que no desaparegué oficialment fins al decret del dia 15 de juliol de 1834.

Un notori vestigi d’aquella macabra institució, però, perdurà fins que el Concili Vaticà II eliminà el famós Índex de llibres prohibits, cosa que desgraciadament no va significar que els mètodes inquisitorials desapareguessin del tot de la faç del planeta, on el control de la dissidència i la repressió política continuen essent un instrument del poder en moltes dictadures i en l’esperit d’algunes democràcies no gaire democràtiques. Per exemple, en el d’aquelles que confonen el dret a decidir amb el dret a “decir sí”.

La Inquisició espanyola era filla de l’enveja i de la cobdícia. El sobtat enriquiment dels “cristians nous” (els jueus conversos) va despertar el més rancuniós odi entre la noblesa i les classes populars. El famós pedagog, metge i psicòleg espanyol Huarte de San Juan -un crani privilegiat d’aquells que la Humanitat només ofereix de tant en tant- va trobar una brillant explicació a la capacitat de guanyar diners dels jueus “como viven en la desgràcia segregan resentimiento que les hace coléricos y propicios a la eclosión de la sutileza y la inteligencia”.

A Espanya s’admetia que la gent fos rica, però no pas que se’n fes. El lingüista i estudiós de pobles primitius, George Borrow, afirmava que “la llenya que consumia els cossos del jueu, del morisc i del protestant, cremava per cobdícia i per enveja, i aquestes mateixes xeres haurien consumit el cos del gitano si hagués tingut riqueses i prou saviesa com per a enfellonir aquelles dues passions dominants dels espanyols”.

No entenc per què he pensat avui en aquest tema de la Inquisició... Potser sigui per dos motius.

Primer, pel fet d'haver llegit les declaracions d’Alfred Bosch davant l'oposició ferotge que desperta a Madrid una virtual consulta sobiranista a Catalunya. Una oposició per part de l'aparell estatal que branda la Constitució com a arma llancívola contra l'exercici del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya, que els independentistes no entenen: "No es pot confondre la Constitució amb la Inquisició”, hauria dit Bosch.

I segon, com a conseqüència de llegir el comentari de Pilar Rahola a La Vanguàrdia d’ahir, en què afirmava que “mentre el Govern somia la seva reconquesta, els mitjans més salvatges de Madrid es dediquen a la cacera dels Pujol, en un procés mai no vist d'assetjament sistemàtic a tota una família, pel sol fet de ser parents del polític. En l'entrevista de Susanna Griso, Pujol deia que si van contra ell deu ser perquè significa alguna cosa a Catalunya, i així és, i per això és una peça major molt anhelada. El sorprenent és que aquesta brutal cacera es faci sense que cap estament de l'Estat no ho impedeixi”.

Per a mi tot això no és gens sorprenent, benvolguda Pilar. I suposo que per a tu, tampoc. Aquesta cacera -que no és d’elefants, de cérvols ni d’óssos drogats, sinó de persones que pensen diferent-  no és pas flor d’un dia.

De quan diríeu que és el text que segueix? “Los escándalos económicos que salpican a Jordi Pujol a través de su partido i de su famila van apareciendo, cada vez con mayor claridad, ante la opinión pública (...) Este penúltimo pirata del Mediterráneo, este judío de la cuenca latina, este vendedor de galeones hundidos, el que gestiona patrias con mano de pesar bacalao o butifarras..., este antifranquista de derechas, parece dispuesto a gobernar España desde una esquina, chiquito pero matón...[1]

Diríeu que és d’aquest any? De l’any passat? De l’altre? De l’altre? No: aquest text és d’ara en farà vint!

Vint anys són molt temps. I vint anys d’una pluja infernal d’articles, d’insinuacions, d’acusacions, d’insults, sense presentar mai cap prova, mai cap constatació ni dada objectiva o mínimament consistent, sense cap altra finalitat que no siguin la de destruir una persona i la seva família, són un fet realment repugnant, fastigós, repulsiu, nauseabund, repel·lent, immund, miserable i vomitiu.

Joseph Goebbels deia que una mentida repetida mil vegades es transformava en una veritat col·lectiva. Però una mentida repetida milers i milers de vegades durant vint anys és capaç de trepanar els cranis més ben formats, més serenys i més sensats.

L’aprenent avantatjat Joseph Goebbels –visionari, però mancat d’uns referents prou sòlids-, al costat de certa premsa espanyola, no arribaria ni a escolanet dels mítics Tomàs de Torquemada i Diego Rodríguez Lucero.

Quins temps, aquells, els dels grans mestres! Com diu l’historiador Juan Eslava Galán, “De la semilla de la sospecha, cultivada en el mantillo de la envidia, abonada de rencor, brotava la robusta certidumbre...”

I, au: a la foguera!

Ara, ara entenc perquè he pensat en aquest tema.





[1] Veg. hemeroteques. (La negreta és meva)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada