dilluns, 28 de gener de 2013

Sobre la generositat o garreperia dels catalans, III.

Notes per anar tirant, 28 de gener de 2013

Sobre la generositat o garreperia dels catalans, III.

Cervantes és l’escriptor més important de la llengua castellana. El Quixot és una obra que avui figura, al costat del catàleg de l’IKEA i d’un devocionari de tapes de nacre de l’àvia, en tots els mobles de menjador de les famílies espanyoles que tenen moble de menjador.

Denominar el castellà com llengua de Cervantes ha estat una brillant operació de cirurgia plàstica, estètica i reparadora, amb liposucció d’adherències incomodes inclosa, efectuada a  una de les llengües més expansionistes i glotòfones del planeta.

L’Institut Cervantes, d’altra banda, és un dels artefactes més ben dotats de tots el que ha tingut fins avui la “Lengua del Imperio”. Un institut que és com una Organització Governamental de la llengua castellana, que paguem naturalment entre tots, encara que ningú sàpiga què en paga. Els governs de l’Altiplà, tan legalistes en segons quines coses, en qüestions de comptes continuen aplicant els principis del “Gran Capitán”.

Cervantes coneixia molt bé Catalunya, la Catalunya que encara no havia estat desposseïda per la força de les armes de les seves constitucions ni dels seus drets nacionals.

Al Quixot va deixar escrites paraules precises i precioses sobre la seva capital: “Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio i en belleza única”.

Dels catalans i de Catalunya, en parla a la novel·la Persiles: “Los corteses catalanes, gente enojada, terrible; pacífica, suave; gente que, con facilidad, da la vida por la honra, y por defenderlas entrambas se adelantan a si mismos, que es como adelantarse a todas las naciones del mundo”.

Cervantes coneixia molt i molt bé Catalunya. I també molt i molt bé aquella pobra i esperpèntica Espanya de la “hidalguia” i dels honors morts de gana. De fet, el Quixot no recupera el seny fins que arriba a Barcelona.

No m’imagino, a l’Espanya d’avui, la versió moderna d’un escriptor com Cervantes. Potser perquè Catalunya ha canviat molt, després de segles de prohibicions i dictadures diàfanes o encobertes. És possible. Però estic segur que un Cervantes actual faria cap altre cop a les galeres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada