dijous, 24 de gener del 2013

Conseqüències

Notes per a anar tirant, 24 de gener de 2013

Conseqüències

Assegut en un cafè de l’Avinguda Tarradellas em prenc tranquil·lament un bocí de tortell de cabell d’àngel i un cafè. El diari parla de la Declaració de Sobirania i dels cinc diputats socialistes que ha trencat la disciplina del seu partit. “Trencar la disciplina de vot, sabem que tindrà conseqüències”, ha declarat l’alcalde de Lleida.

Catalunya, amb l’oposició del PP, de Ciudadanos i del PSOE, té dret a decidir i esdevé d’aquesta manera subjecte polític, que és una cosa que no m’acaba de quedar clara, però que segurament deu ser molt important.

M’imagino que deu ser com el dret a tenir ànima, aquella ànima que els espanyols discutien als indígenes de les Amèriques i que, quan finalment van acceptar que en tenien, ja no quedaven indígenes per a reanimar, de tants com aquells salvatges conquistadors n’havien aniquilat.

No gaire lluny de la taula on sec, dues dones d’una quarantena d’anys s’expliquen coses seves. Mentre fullejo el diari i acabo d’escurar el cafè, no puc evitar sentir una part de la conversa. Una de les dues està a punt de trobar-se amb un amic que estima i comparteix l’emoció dels moments previs a la trobada amb la seva amiga. Si no ho entenc malament és la primera vegada que es veuen després de molts anys de no tenir relació.

M’acabo el cafè, pago i surto al carrer. Fa un aire fred que m’obliga a fer un tomb a la bufanda al voltant del coll. Tot caminant cap a casa em pregunto si serem capaços de copsar la importància del moment. Penso en les mil vegades que ens ha estat negat el dret a decidir per la força de les armes. En la gent que ha deixat la vida en l’intent. En les vegades que ens han imposat el seu "derecho de conquista", sense manies ni papers. Serà veritat, finalment, que tenim ànima?

De sobte, quan estic apunt de travessar el carrer de Numància, veig un cotxe que topa amb el de davant. Se sent un gran estrèpit. El de davant s’avora discretament molt a prop d’allà on sóc jo, i el que li ha picat el segueix al darrera. El conductor del de davant obre la porta i surt, mira el bony que li ha fet el cotxe de darrera i l’assenyala al conductor, sense cridar ni gesticular excessivament.

Al cotxe del darrera hi va una dona que es tapa la cara amb les dues mans i plora. Li suplica que no facin part de l'accident, el cotxe és del marit i ella no li ha dit que l’agafava...

Quan finalment es treu les mans de la cara, només veure-li els ulls ja reconec la dona. És la que fa una estona parlava al bar amb una amiga i ara conduïa adelerada en direcció a un apartament on juntament amb l’amic de fa molts anys havien de construir junts un món nou entre llençols.

Continuo baixant Numància avall i penso que m’agraden els diputats del PSC que han desafiat les ordres del PSOE. Són oxigen per a un sistema democràtic que s’ofega. I també m’agrada la dona que es tapava la cara amb les mans i suplicava que no donessin part de l’accident. Es mereix construir un món nou, encara que sigui sobre el vell matalàs d’una pensió sense nom.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada