dissabte, 23 de febrer de 2013

Django Unchained




Notes per a anar tirant, 24 de febrer de 2013.

Django Unchained

Som a l’any 1859, a Texas. Un caçador de malfactors d’origen alemany (King Schultz) empaita uns assassins per a cobrar la recompensa que ofereix el govern per la seva captura, vius o morts. Com que no els coneix la fesomia pacta amb un esclau negre (Django) que si l’ajuda a identificar-los i a caçar-los l’alliberarà de l’esclavatge. Django accepta el tracte.

Django és casat amb una esclava també de pell negra, de qui viu separat a causa les brutals i inhumanes lleis de l’esclavitud. Django, a més d’ajudar Schultz, voldrà alliberar la seva dona. Per a fer-ho, però, hauran de dirigir-se a la plantació del potent terratinent Calvin Candi i penetrar-hi.

Pel camí, Django aprendrà moltes coses i, sobretot, prendrà consciència del gran crim que representa el fet de l’esclavitud. Django,  alliberat a poc a poc de l’ànima d’esclau,  actuarà en conseqüència.

En aquesta obra, Tarantino ens presenta un al·legat antiesclavista en forma de western, ple de paisatges bellíssims, situacions sorprenents, inesperades, provocadores i divertides. El llenguatge cinematogràfic amb què ho expressa és directe, emotiu i enlluernador, fet que contrabalança les escenes més dures i ajuda a mantenir l’atenció del públic.

El fet històric de l’esclavitud, la seva crueltat i les dificultats d’emancipació de les persones que n’han sofert les urpades, hi són representats en breus però contundents i eficaces escenes. El marc històric dels fets s’integra harmònicament amb l’estructura narrativa del western i això permet al director donar una sortida dialèctica enèrgica, desmesurada  i fulminant -a l’estil Tarantino-, a les situacions i tensions que es plantegen.

En definitiva, es tracta d’una obra espectacular, a voltes forassenyada, però deliciosa i brillant, que recupera el plaer estupefaent d’asseure’s davant de la gran pantalla, i posa el racisme i els racistes al lloc que els correspon. Tothom que a aquestes alçades no tingui encara clares aquestes coses l’hauria d’anar a veure.

La interpretació és excel·lent, amb un Christoph Waltz, fent el paper de King Schultz, memorable i encantador. També Django (Jamie Foxx) i la seva dona Broomhilda (Kerry Washington) i el terratinent Calvin Candie (Leonardo Di Caprio), estan perfectament encertats. Però els papers secundaris estan també excel·lentment ben resolts, amb un Samuel L. Jackson, fent un paper de capatàs agraït i defensor del sistema (Stephen), extraordinari.


Kerry Washington

L’altre dia, comentant Lincoln, deia que hi ha pel·lícules per a riure, per a plorar, per a passar l’estona, per a aprendre-hi coses i fins i tot per a sortir-ne transformat. En aquesta hi ha força de cada cosa. Això fa que sigui, al meu parer, una gran pel·lícula. Un film imprescindible i que cal veure, malgrat que, una vegada més, no estigui doblat al català, ai!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada