dijous, 24 de maig de 2018

Una des-restauració amb togues?



Durant segles l’Estat espanyol ha estat dominat per una oligarquia latifundista de caràcter hereditari que, pels seus increïbles privilegis, per la seva ruïnosa manca de productivitat i pel seu conservadorisme ultrancer, ha impedit la formació de classes mitjanes en una gran part del territori. Això ha ocasionat que –excepte a les nacions catalana i basca, que tenen una estructura social relativament diferent- hi hagi hagut, històricament, una manca de massa crítica –allò que Azaña denominava “densidad de la societat civil”- que ha fet que es frustrés qualsevol intent raonable de modernitzar políticament i democràticament el conjunt de l’Estat.
 


Aquesta oligarquia, conscient que era incapaç d’obtenir el poder mitjançant un sistema democràtic, tradicionalment havia cercat el suport militar per a dur a terme els seus propòsits de dominació i per a mantenir i, fins i tot augmentar, el seus forassenyats privilegis. Això va convertir els anomenats “espadones” en les persones més temudes i poderoses –independentment que s’autoqualifiquessin de dretes o d’esquerres- de bona part del segle XIX i del XX. Estem parlant d’Espartero, Narváez, O’Donell, Prim, Serrano, Polavieja, Primo de Rivera, Sanjurjo, Mola, Franco, etc.


Quan van fer caure la Primera República, el 18 de juliol de 1874, Cánovas es va disposar a restaurar la monarquia borbònica en la persona d’Alfonso XII. No va ser fàcil ni còmode i algunes de les accions que va dur a terme ens recorden, dissortadament, els nostres dies. És interessant de repassar-ho, de la mà del malaguanyat historiador Gabriel Cardona: “subordinación del orden público a la autoridad militar (...) definir la Guardia Civil como cuerpo auxiliar del ejército (...) emplear sistemátiamente las tropes en las calles (...) hacer comparecer a los civiles acusados de rebelión, sedición o sus conexos (...) se juzgó por la jurisdicción militar, por la simple calificación de resistència a la fuerza armada...


Sembla evident que la restauració de l’actual rei emèrit va ser molt més pacífica i tranquil·la que no pas aquella i costa d’entendre el que passa avui dia i veure com es malbaraten alguns dels avenços aconseguits. Actualment els buits que deixa la política ja no els ocupen els “espadones”, sinó que es delega aquesta funció al sistema judicial, de manera que no m’estranyaria que aviat es creés la denominació de “togones” per a determinats jutges.


Es fa difícil d’entendre també el paper que juga la monarquia, una monarquia que semblava consolidada i força acceptada i que avui genera un alt nivell de rebuig en molts sectors que no es caracteritzaven pas per ser republicans. Personalment, sempre m’havia semblat exagerat el que afirmava Pérez de Ayala ara fa cent un anys. Avui ja no m’ho sembla pas tant:
“...Los franceses, después de larga experiencia a su costa, han definido esta família diciendo que los Borbones nunca aprenden ni nunca olvidan. Llevan una fatalidad en la sangre. Parafraseando la definición francesa podríamos decir que los Borbones son incorregibles (improgresivos) y resentidos (vengativos). Puestas en juego estas cualidades dentro del curso histórico, resultará que una monarquía borbònica será siempre incompatible y se opondrá por todos los medios a cualquier movimiento de progreso político y a la evolución liberal de los tiempos”.


 Catorze anys més tard Alfons XIII sortia camí de l’exili.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada