diumenge, 26 de gener de 2014

El Barça, punt i seguit?

Al Barça hi conviuen com a mínim dues ànimes. La dels qui volen que l’equip guanyi per damunt de tot i la dels qui volen (volem) que el Barça sigui “més que un club”, és a dir, un agent de la societat civil amb uns plantejaments ètics i de compromís amb el país que el va crear i el sustenta, encara que de vegades no guanyi. Durant molts anys es va voler fer creure, malèficament, que una cosa i l’altra eren incompatibles.

El nuñisme va intentar arraconar el “més que un club”, però no es pot pas dir que, com a “premi” a la seva “bona conducta”, els resultats l’acompanyessin gaire, sinó més aviat tot el contrari. Joan Laporta, en canvi, va aconseguir arrodonir el cercle prodigiós: amb ell el Barça va tornar a ser el que íntimament no havia deixat de ser mai –més que un club- i -amb Unicef a la samarreta i la senyera al cor- l’equip arribà allà on fins i tot els més optimistes mai no havien somiat que arribaria. Una certa premsa –que enyorava la “sopa de Nadal”- no li ho van perdonar.

El seu successor, "Sandro" Rosell, guanyà netament i brillantment les següents eleccions, amb més d’un seixanta per cent dels vots a favor. L’herència que rebia era realment fabulosa: el millor equip de tota la història del futbol amb un potencial social, econòmic i de projecció mediàtica literalment astronòmic. I el que encara era més important: les dues ànimes del Barça minuciosament i miraculosament  soldades en una unitat que fins aleshores semblava inassolible. La feina més difícil, doncs, ja estava feta.

El breu –o segons com es miri, llarguíssim- mandat de Rosell cal reconèixer que ha estat molt desconcertant. Amb la tristament famosa “Due dilligence” va autotorpedinar la seva promesa electoral d’unitat barcelonista. Cruiff va ser humiliat. L’Assemblea de Compromissaris va substituir el català pel castellà “perquè tothom ho entengui”. S’agenollà davant el president d’Extremadura per a expiar "culpes" alienes. Quatar va desplaçar Unicef. El ridícul eslògan “Un equip” va desplaçar subtilment el de “més que un club”. El president, a més, se n’anava a Sud-àfrica a veure la “Roja” o a Ginebra amb els amics mentre milers de ciutadans donaven la cara en defensa dels drets de Catalunya... Tot i tant de menyspreu, la junta de Rosell no tenia cap mania a ultratjar i ensamascar (prostituir amb brutícia) la senyera –que és un patrimoni de tots el catalans i catalanes!- amb propaganda d’una dictadura homòfoba i masclista!

Però el que particularment em sembla més greu i repugnant –indigne del Barça- ha estat demanar l’indult per Del Nido –condemnat per delictes concrets amb pena de presó-, mentre que es continua perseguint amb un deler malaltís l’anterior junta –a la qual tant deu l’actual- per un simple i injust problema administratiu.

Passi-ho bé, senyor Rosell!

1 comentari:

  1. Bon anàlisi, però crec que hi manca la pregunta del milió. I és que crec que, algun dia, ens haurem de preguntar si realment el Barça és la insígnia del país que volem tenir com a referent de valors.

    Crec que hem d'abandonar aquesta pràctica i deixar el Barça amb el que és: un equip de futbol amb pretensions de ser una cosa que, per la seua naturalesa, malauradament no podrà ser mai.

    Els temps del futbol i el romanticisme han acabat. Avui manen les primes, els sous estratosfèrics i els drets televisius. Ai, la modernitat...!

    ResponElimina