Coscollet: 2022

Temps era temps, Nargó devia haver estat un poble força solidari. Aleshores la seva economia encara era del tot primària i escarransida. Els homes anaven al rai i portaven un jornal a casa, després de llargs i carregosos trajectes fluvials.

Les dones s’encarregaven dels horts, de la feram, de la subsistència alimentària més bàsica i dels fills. Durant aquells anys, segons la memòria popular, s’emprengueren obres de caire social prou dignes d’admiració.

Com que moltes famílies raieres no disposaven d’oli per al consum familiar, el consistori municipal de l’època va donar uns terrenys del Comú —no gaire agraïts, tot s’ha de dir—, al solà de Barrenes, perquè els raiers que ho necessitessin poguessin artigar-los, aplanar-los, fer-hi les parets de pedra seca adients i plantar-hi olivers.

En un altre moment, sempre segons la memòria oral de la gent, un mossèn va dissenyar el repartiment, en pórques de terra, d’un gran rasper (areny) que hi havia a la banda dreta del Segre, una mica més avall del pont d’Espí o d’Espia. Aquest rasper solia inundar-se cada vegada que el Segre creixia una mica, motiu pel qual el terreny no es considerava apte per al conreu. Amb el repartiment de les pórques de terra —una per a cada família del poble— es van construir també uns dics de formigó, que mantenien el riu al seu llit i s’evitaven d’aquesta manera les enutjoses i destructores inundacions. Aquests dics, a Nargó, s’anomenaven pilots i els tolls que formaven eren molt estimats pels nedadors i pels pescadors de canya, perquè els permetien acostar-se al riu des d’una posició més favorable que no pas la de la simple vora del corrent aqüífer. Aquell terreny, conegut després com les Pórques, es convertí amb els anys en un autèntic verger, on es collien verdures i fruites de tota mena d’una gran qualitat i presència, i es mantingué curosament conreat fins que l’infaust pantà, dit d’Oliana, l’inundà definitivament, al preu vergonyós de cent pessetes de l’època per cada pórca.

Una altra obra col·lectiva de gran interès va ser la creació de la Germandat de Previsió Social, que es coneix popularment com la Societat. Aquesta germandat estava, fins fa molt poc, sota l’advocació de sant Sebastià i, al principi, era destinada a ajudar els socis que per algun motiu de salut no poguessin treballar i ingressar el jornal a la llar. Més endavant, quan va deixar d’exercir aquesta funció, va mantenir durant força anys el costum de celebrar solemnement i joiosament, amb músics i tabola, certes festivitats i, molt especialment, la de Sant Sebastià. Durant molts i molts anys, a més a més, la Germandat participava activament en els enterraments dels socis que traspassaven, vetllant els cadàvers, acompanyant-los al cementiri i encarregant-se de transportar els seus fèretres.

Un dels actius amb què comptava aquella antiga germandat era un cafè i una sala de ball, ubicada a sota d’aquest. Al cafè s’hi entrava per l’actual plaça del Raier i, a la sala de ball s’hi podia accedir pel carrer de la Rosa i també per una escala interior que baixava des del cafè. Segons m’explica en Joan Torruella, de cal Quitxo (cal Quitxo vell era justament a l’entrada d’aquella antiga sala de ball), les sessions de ball habitualment es feien amb un manubri. «Disposaven d’una trentena de peces i tocaven sempre les mateixes durant un any. Passat aquest temps s’havia d’anar a Barcelona a canvia-les per a poder variar de cançons. Per les festes grosses hi havia músics i fins i tot orquestres».

«L’any 1927 —m’informa l’Antoni Pujol de cal Xurit— es van comprar uns terrenys al Gras per a edificar-hi els nous locals i l’any 1932 ja hi havia l’actual cafè amb la sala de ball que, a dia d’avui, ha estat habilitada com a Rocòdrom». Aquest canvi d’ubicació degué tenir una importància decisiva per als locals que aviat es van convertir en el centre dinamitzador de l’activitat associativa i d’esbarjo del poble.

No és pas estrany que les dues vegades que Mercè Rodoreda va parlar de Nargó a la seva obra s’hi referís.

A l’article que va publicar a la revista Clarisme, el dia 1 de novembre de 1933 comenta «Coll de Nargó es tanca al cafè, després de llegir o no llegir els diaris que entren al poble i que són: dues Publis, nou Opinions, i una rastellera de Vanguardies, per honra i glòria dels encrostats (...) Tots ells (els hipotètics lectors), del cafè estant, van arreglant el món amb la mateixa facilitat amb què, en sortir-ne, esguarden d’un cop d’ull el cel net i transparent, i s’acomiaden amb un: ‘Demà no plourà’».

A la seva novel·la Del que hom no pot fugir (Edicions Clarisme, Barcelona, 1934), a més del cafè «El cafè del poble posseeix un excel·lent aparell de ràdio (...) una magnífica cafetera lluent, una colla de taules, de cadires, un taulell llardós i una manca de clients aclaparadora», i del cafeter «Duu amb aire el drap al coll. I en mànigues de camisa, l’armilla de gairell, greixosa als cantells...», ens descriu també la sala de ball que «Els diumenges s’il·lumina, i les noies, àdhuc les qui baixen de pobles veïns viuen la il·lusió d’unes hores felices...»

Després de la victòria del cop militar del general Fanco, el cafè de la Societat, l’any 1939, passà a anomenar-se cafè España i durant una colla d’anys de postguerra va portar una vida lànguida, empobrida i rutinària.

No va ser fins als anys de la construcció del pantà d’Oliana (1946-1959) que, amb una certa recuperació econòmica global i la vinguda de gent de fora per a treballar a les obres, tant el cafè com la sala de ball es van tornar a il·luminar i van recuperar la capacitat d’atracció i de seducció que en el passat havien tingut. Al cafè, les partides de cartes i de billar li donaven un aire animós i efervescent que recordava el d’alguns casinos de pobles més grans i amb un cert nivell adquisitiu. Hi havia pocs diners, però els pocs que hi havia corrien de mà en mà damunt el verd llampant de les taules de joc i el cafè, els caps de setmana, no tancava fins a altes hores o ni tan sols tancava.

La sala de ball, per la seva banda, s’omplia cada diumenge i els dies festius amb gent que ballava, amb gent que mirava la gent que ballava i amb canalla que aprenien de ballar en un racó de la sala, entrant a mà esquerra.

Els diumenges hi solia haver música d’acordió: lo Fiter de Canelles, lo Corder d’Organyà, l’Esteve d’Oliana, lo Bartolo de les Masies, l’Esteve de Gavarra... En algunes festes mitjanes es feia venir acordionistes de més lluny: lo Palou de Tremp, lo Jaume Gasset d’Artesa, lo Josep Solà també d’Artesa... I per les grans festes hi solia haver «músics», és a dir, orquestra, ja fos de Bellver, de Sanaüja o de Guissona.

En aquella època les festes grosses solien seguir uns patrons força estàndard. El ball de tarda començava a quarts de set i no parava fins a les nou. Les dues darreres peces solien ser un tango i un vals. En acabar la sessió se solia fer el vermut, que acostumava a pagar el ballador. Després s’anava a sopa i, encabat, al cine. Sortint del cine començava el ball de nit, que tenia dues parts.

La primera solia ser molt clàssica i semblant a la de la tarda. Entre la primera i la segona hi havia la mitja hora, durant la qual es prenia alguna cosa, segons l’època i la butxaca de cadascú. Per a entendre’ns, direm que es va passar de la gasosa al xampany en poc més d’una dècada. La segona part es coneixia amb el nom de sarau. Era una part més lúdica i atrevida que no pas la primera. Hi abundaven els balls robats, els de canvi de parella, els de la patata...

Acabades les obres del pantà el poble començà a perdre ambient i habitants i els locals de la societat entraren en una gran crisi. Sortosament, en aquella època s’instal·là al poble un mossèn de Valldarques, en Ferran Palmés, fill de Bellvís, que creà un potent grup de teatre entre el jovent.

A partir d’aleshores al local de la Societat s’hi van representar diverses obres: L’amor va venir amb taxi, Jo seré el seu gendre, El Curandero del barri, etc., que vingueren a omplir el buit produït per la inaturable decadència de les sessions de ball anteriors. Quan mossèn Ferran va ser enviat a Bolívia el grup de teatre es va esllanguir, malgrat que no va desaparèixer del tot.

Un altre intent de mantenir una certa activitat festiva a la Societat el van protagonitzar un grup dels pocs joves que quedaven al poble. Va ser des de 1964 a 1967.

Van fundar una penya i, durant més de tres anys van aconseguir que al poble hi hagués ball cada diumenge, generalment amb acordió, i que se celebressin, encara que molt modestament, les principals festes: Nadal, Carnestoltes, Pasqua, Sant Cristòfol...

Això va ocasionar que molts dels músics que havien trepitjat el poble en anys anteriors poguessin tornar a oferir al local de la Societat la seva inoblidable i encisadora música: la música d’acordió.