La cua

Aquella cua s’estenia Rambla avall com una serp colossal i arribava més enllà de l’estàtua de Colom. Era una cua gegantina, lenta, gairebé aturada, que resistia estoicament l’inclement bat de sol d’aquells dies quasi estiuencs. La gent es protegia la pell tapant-se el cap i els braços com podia i es distreia de la millor manera que sabia. Hi havia qui mirava el mòbil, contestava whatsapps, twits, facebooks, feia correus... Altres llegien diaris, revistes, llibres... 

Vaig suposar que es tractava de la inauguració d’alguns nous grans magatzems, de la visita a la ciutat d’alguna gran estrella musical o de la d’algun futbolista famós; potser s’havien posat a la venda les entrades d’algun concert que jo no sabia que se celebrés... Així que vaig veure que una senyora de la cua aixecava la vista del llibre que llegia, m’hi vaig dirigir.

-Per a què és aquesta cua, senyora?

Ella em va mirar amb cara de sorpresa i un cert aire de superioritat moral –com dient: vés què pregunta ara aquest!- per la insòlita interpel·lació que li feia.

-Som socis de l’Ateneu Barcelonès, jove. Estem esperant que quedin seients buits a la biblioteca per a entrar-hi. Pensi que som prop de 4.000 lectors i lectores!

-Gràcies! –li vaig contestar esborronat per la resposta. Com devia haver canviat aquella casa d’ençà que jo ja no n’era soci!

Em vaig dirigir cap al carrer de la Canuda i vaig intentar entrar al local de l’Ateneu. Per a travessar la cua vaig haver de prometre, jurar i perjurar que no anava a la biblioteca i que no pensava ocupar fraudulentament cap seient dels que aquella multitud lectora famèlicament freturava. Una vegada a dins de l’establiment, vaig poder veure que no hi havia cap sala de conferències en actiu, que no hi havia cap tertulià al saló, cap escaquista ni jugador de botifarra a la sala Borralleres; el jardí també era completament buit i al bar únicament hi quedava un cambrer que badallava i fregava cerimoniosament, una vegada i una altra, amb un drap blanc el cul gruixut d’un got de vidre, no sé si per matar l’avorriment o per distreure’s de la solitud sepulcral que l’envoltava.

Em vaig enfilar escala amunt cap a la biblioteca. En entrar-hi vaig tornar a donar tota mena de garanties que no pensava ocupar-hi cap seient que pogués quedar buit. Només volia fer un cop d’ull a la sala i gaudir de l’espectacle d’aquella massiva i apassionada activitat lectora. Allà hi havia una multitud de socis i sòcies devorant el paper imprès amb una fam de destralers. Els clàssics grecs i llatins. Ramon LLull. Ausias March. Eiximenis. Martorell. Verdaguer. Maragall. Carner... Hi havia també qui llegia autors actuals. Un entès en paleografia desxifrava la curiosa sintaxi del conegut escriptor contemporani Xxxxxx xx Xxxxx, una lectora intrèpida estudiava la riquesa lèxica d’un tex de Xxxxx Xxxxx...

Vaig sortir de l’Ateneu meravellat i espaterrat pel que els meus ulls acabaven de descobrir. De sobte em va agafar un gran desassossec. Què eren els 174 tristos lectors i lectores que havien votat al Premi Crexells en comparació amb aquella massa lectora que poblava aquella biblioteca tan bulímicament embogida per l’olor de tinta seca i que s’estenia delerosa Rambla avall en una rastellera interminable?

Baixant per la Rambla em van venir a la memòria els dies que vaig arribar a Barcelona. Gràcies a la biblioteca de l’Ateneu havia pogut remenar quatre llibres, en plegar de la feina, a les nits i els caps de setmana. Vaig recordar també aquella vegada que vaig demanar en una assemblea general poder penjar l’anorac al guarda-roba, tal com feien els senyors de la Ciutat. “A partir d’ara vostè també podrà penjar l’anorac”, em va fer comunicar la junta d’aleshores, per solucionar el problema. Vaig recordar el dia que l’Ateneu em va denegar que es pogués comprar un llibre de l’Elisenda Paluzie perquè no entrava dins dels llibres admissibles a la seva biblioteca;  vaig recordar que fa dos o tres anys, encara essent soci de la casa, vaig escriure una carta demanant quins eren els llibres admissibles a la biblioteca... A dia d’avui encara no me n’ha arribat cap resposta. Una mica lents sí que ho són, a l’Ateneu. Vaig recordar que l’índex de votants al darrer premi Crexells havia estat qualificat –segons no sé qui i si ho sé m’ho callo, perquè no en tinc proves− com a molt insuficient, motiu pel qual el brillant i excepcional jurat del premi es va veure empès a ampliar el nombre de finalistes, cosa absolutament lògica i raonable i que ocasionà una incomprensible estampida general d’escriptors i escriptores amb els llibres sota el braç. 

Finalment, he vist que l’Ateneu ha decidit iniciar un “procés de reflexió” i no concedir el premi –tal com oportunament i sense vergonya  defensava un dels finalistes afegits, un tal Pagès−, com a traca final d'un altre "procés" en què l'entitat ha utilitzat la resta de concursants com li ha vingut de gust i amb una falta de tacte i d'elegància que té molt de mèrit...

En arribar al port vaig parar de fer memòria. N’estava tip. Vaig agafar tots els records desencapsulats fins aleshores, en vaig fer un feix, el vaig lligar ben lligat i li vaig clavar un cop de peu amb tota la meva força en direcció al mar.

Espero que siguin solubles i biodegradables.