“Floriu, floriu, ginesteres, / dalt dels monts, davant
del mar, /enceneu’s-e com fogueres / al sagrat de cada llar. (...) / En la flor
de la ginesta / Catalunya m’ha parlat; / m’ha parlat de la gran festa de la
nostra llibertat.”
Joan Maragall
Del color groc els castellans en diuen “amarillo” i
els diccionaris afirmen que els dos mots designen un mateix color. Però els
diccionaris ja se sap que són molt imperfectes, fins i tot els que no són de
l’Institut d’Estudis Catalans.
La paraula groc prové de la forma llatina crocus, que és “l’or vegetal” que
s’extreu de la flor del safrà. El crocus fa
una olor de mel intensa i deliciosa i és molt apreciat en la cuina
mediterrània, a més de tenir nombroses propietats medicinals. L'home feliç -deia la dita- dormivit in sacco croci.
El crocus ha
donat nom al color groc de la nostra llengua, que és també el color de la flor
de la ginesta, de l’argelaga, de les carolines, de les llimones, de l’arròs a
la cassola i també el de la paella.
El groc és el color matiner que l’astre
solar dispara sobre la mar Mediterrània i que rebota de la superfície de
l’aigua convertit en mil sagetes que s’espargeixen enceses per tots els topants
i racons de la costa. Per això i per no res més, el groc és el color base de la
senyera, perquè és el color d’aquesta terra quan surt el sol.
Maragall ho va veure molt clar: “Per mi és la flor
catalana, la ginesta. (...) Podrien
venir doctors i savis i polítics (...) a demostrar-me que Catalunya no és tal
nació: jo ho escoltaria tot serenament i tan savis podrien ésser que els
digués: -Vaja, teniu tota la raó; però, veieu aquesta ginesta? Sentiu aquesta l’olor?
Doncs jo trobo que fa olor de Catalunya. Ja podeu desar els vostres arguments.
Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta. (...) la ginesta és l’ànima
de Catalunya”.
“Amarillo”, en canvi, té uns orígens molt diferents. Ve
d’AMARELLUS, diminutiu d’AMARUS, que volia dir “amarg”. Aquesta paraula
probablement derivava de la substància groga i amarga que segrega el fetge per
facilitar la digestió -la bilis- o de la pal·lidesa dels qui patien icterícia,
malaltia causada per un trastorn en la secreció de la mateixa bilis. Potser,
com que la bilis se sol associar a adjectius negatius com ara colèric,
irascible, rabiüt, irritable, malparit, etc., a Cuba el mot "amarillo" s’aplica com a sinònim de
covard, al Perú, d’esquirol, i a alguns personatges de per aquí -com al ministre Català- els treu de polleguera.
Certament, Maragal potser tenia raó: “El jubón y el gipó,
la espardenya y la alpargata, el labriego y el pagès, la retama y
la ginesta, serán siempre cosas equivalentes hasta cierto punto, pero no
más que hasta cierto punto; hay dos almas por medio.”
(Crítica a Poesías
de D.R.Perés)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada