Sí ministre 2

Sí, ministre. (II)

“Tiene usted mucha suerte. Es usted una persona afortunada porque usted puede venir a esta cámara con este lazo que es ofensivo...” (https://www.youtube.com/watch?v=filIwv6fwL8)

La lengua fue siempre compañera del Imperio, deia Nebrija, amb molta raó. I el garrote vil també, però. Des que Pizarro als orígens de la destrucció de les Índies executà l’emperador inca Atahualpa fins fa quatre dies –ara tot just, quaranta anys− el nombre d’executats amb aquest prodigi de la tecnologia autòctona és incomptable, d’una productivitat  sorprenent, francament admirable i amb unes dimensions dignes de passar a la història que, com no podia ser d’altra manera, està plena de vicissituds, giragonses, punts obscurs i curiositats dignes de recordar.

Felip V, per exemple, l’any 1734 va aprovar que els nobles poguessin morir com Déu mana, és a dir, còmodament asseguts, amb el cul ben posat a la cadira i l’esquena agradablement recolzada al sòlid i ben cisellat respatller del garrot, en comptes de ser penjats o degollats que era el que s’estilava en aquells temps de pretèrita rusticitat hispano-austriacista, tan allunyats de l’encant i de la gentilesa francesitzants  que el monarca de la nova dinastia borbònica volia imprimir als futurs i llampants anys d’aquell seu regnat, tan memorable. La forca i el ganivet esmolat, vistos com una manera de morir basta i ordinària, poc atractiva i sense un mínim de gràcia ni d’elegància, van quedar a partir d’aleshores reservats a la púrria, als plebeus.

Després d’uns breus períodes de desitjos forassenyats de José Bonaparte i de les Corts de Cadis, Ferran VII, el “Deseado”, a les acaballes del seu regnat, va establir que el garrot fos l’única eina autoritzada per a “conciliar el último e inevitable rigor de la justícia con la humanidad y la decencia en la ejecución de la pena capital”. I ho va fer en la data assenyalada del dia 27 d’abril de 1832, com a esplèndid regal d’aniversari a la seva neboda i quarta esposa, la reina Maria Cristina, nascuda un 27 d’abril de 1806, “queriendo señalar con este beneficio la grata memoria del feliz cumpleaños de la Reina mi muy amada Esposa”. 

A partir d’aleshores el tan celebrat i edificant espectacle d’enviar algú legalment al món suprasensible va anar adquirint molt de predicament i projecció mediàtica i social. La fama d’alguns botxins va esdevenir proverbial i no sé si és prou just el mantell d’oblit amb què ara se’ls vol amagar i sepultar. Alguns noms, amb centenars d’actuacions exitoses al seu currículum, com ara Nicomedes Méndez,  Gregorio Mayoral  o José González Irigoyen , es van fer cèlebres en el seu meritori ofici i van arribar a competir amb la brillant aurèola d’alguns dels més reputats torejadors de l’època. L’escriptor George Borrow ho il.lustra molt bé en reproduir la invitació que li va fer un amic seu madrileny “En invierno no se dan corrridas de toros, don Jorge, que si no le llevaria a usted a una, por suerte, mañana hay una ejecución que no se olvidará en mucho tiempo...”

Durant la Primera República, l’any 1873, es va començar a discutir la conveniència d’abolir la pena de mort. Es veu que en aquella època i situació, els parlamentaris encara es preocupaven de parlar correctament. Quan es va sotmetre el tema a votació se’ls va presentar un problema lingüístic i potser psico-socio-lingüístic de primera magnitud. El castellà no tenia cap paraula per a expressar el subjuntiu equivalent a “aboleixi” perquè la llengua de Nebrija no tenia per costum fer ús d’expressions d’una condició semàntica tan poc d’acord amb l’esperit de les essències patriòtiques. A la votació nominal de les Corts, alguns diputats eren partidaris de dir “que se abola”, i uns altres, “que se abuela”. Finalment, don Emilio Castelar va imposar la seva solució amb la força verbal i la gràcia parlamentària que el caracteritzava “¡Que se abolezca, señorías, que se abolezca!” Però aquella solució lingüística, tan encertada i enginyosa, arribà massa tard: el general Pavia ja estava reclutant guàrdies civils a peu i a cavall per desallotjar el Congrés i fer que s’abolís (“se aboleciera”?) la República.

Durant el “Estado de Derecho” del general Franco (1939-1975) es va assassinar un nombre escandalós, brutal que diuen ara, de persones. Un dels instruments emprats era el garrot vil, motiu pel qual es van crear diferents places de botxí, sempre degudament cobertes,  amb el caramelet incentivador que els futurs titulars esdevindrien funcionaris de l’Estat. Les darreres execucions d’aquell curiós “Estado de Derecho” es van fer casualment a Catalunya el dia 2 de març de 1974. Una va ser la de Salvador Puig Antic, que en principi havia de ser executat pel botxí titular de la ciutat comtal, Vicente López Copete, però que finalment no fou així perquè el tal López Copete va ser condemnat per la violació d’una menor a sis llargs mesos de presó, condemna que no sé pas si va complir, per la qual cosa el nou botxí designat per al cas fou Antonio López Guerra, de l'Il.lustríssim Col·legi madrileny i degà del noble cos dels botxins espanyols. 

L’altre condemnat era un “polaco” que no era polonès. Els altaveus del règim van pregonar que es deia Heinz Ches, que era polonès i no tenia famíla. Però en realitat es deia Georg Michael Wezel, era alemany i tenia mare, germans, parella i tres fills. Ara fa anys que alguns dels seus familiars van visitar la seva tomba i hi van fer posar una creu. A l’Estado de Derecho franquista no li feia cap gràcia posar-se malament amb Alemanya i es va estimar més difondre que era polonès. Polònia, aleshores, girava encara a l’òrbita de la pèrfida URSS.

El botxí que va executar Wezel gaudia de la plaça de Sevilla en propietat i ja feia un cert temps que anava cobrant el seu sou de funcionari malgrat que encara no havia tocat feina. Quan va passar per l’Audiència a recollir l’artefacte va arribar a l’errònia conclusió que allò simplement es posava al voltant del coll de la víctima i es girava la maneta fins que les dents de la carxofa penetraven al seu cerebel. “Lo mismo que cuando se apuntilla a un toro” –va comentar optimista i satisfet a l’uixer que li lliurava l’eina mortífera i no es va molestar a informar-se sobre el funcionament de l’instrument ni tan sols mínimament. Arribat el moment, el pobre alemany que anava a ser executat es va deixar lligar refiadament, dòcilment, de peus i mans. Com que ningú no va pensar a portar cap caputxa li van entaforar al cap una funda de coixí de la mateixa penitenciaria de Tarragona. A les nou en punt del matí el director de la presó –don Gregorio Mesquida− va ordenar que es procedís a l’execució. El botxí, novell i un pèl temerari, no s’havia llegit el llibre d’instruccions i, en conseqüència, no va tenir en compte que calia muntar un respatller, motiu pel qual  va haver de demanar que algú l’ajudés a sostenir l’aparell a l’alçada adequada per poder “accionar el manubrio debidamente con ambas manos”. Dels presents, ningú no es va adonar de la badada d'aquell professional. Li van facilitar dos funcionaris de la presó  perquè sostinguessin les guies del garrot i problema resolt. “Conviene que no se mueva mientras le doy a la manivela”. El pobre alemany cada vegada més nerviós, alenava amb dificultat i feia espames a sota la coixinera. El botxí va començar a cargolar la maneta i la carxofa va penetrar en la carn del coll de la víctima, que va començar a udolar i a intentar aixecar-se. El botxí i els seus ajudants pressionaven per a evitar-ho, sense aconseguir, però, trencar la nou del coll de la víctima. Per si això no fos prou, un dels funcionaris que sostenien l’aparell va patir un atac de pànic, motiu pel qual va acabar amonestat i arrestat com era degut “si en el momento que hay que tener cojones no se tiene cojones, queda arrestado!”. El botxí, aleshores, va començar a donar les culpes de tot al coll del pobre alemany que, segons ell, era massa estret. Però el comandant Muro, que era expeditiu, no estava per subterfugis i a més era l’autoritat militar que presidia la cerimònia, va decidir tallar les protestes de l’atribolat manifasser engaltant-li una sonora plantofada. El botxí va entendre de seguida que si no millorava la faena el respetable se li tiraria a sobre. Calia trobar una solució urgentment.  Va treure el corbatí de la víctima, el va desmuntar com va poder i en va estrènyer el semicercle afegint-hi un tac de fusta lligat amb un drap que algú va retallar d’una manta. Tot això va allargar més d’un quart l’execució-assassinat legal que s’estava duent a terme. El pobre alemany gemegava espasmòdicament i continuava sagnant per la ferida produïda per la carxofa de l’aparell. Finalment, el botxí José Monereo va tornar a col·locar el garrot a la gargamella del reu. La brega entre el botxí i la víctima continuà encara uns exasperants vint minuts més. El botxí estrenyia el cargol entre bufits. La víctima es contorsionava, tenia espasmes, es resistia instintivament a abandonar el món dels vius. Passat aquest temps, les raneres i basques de la mort de l’alemany Wezel es van aturar. Al cap d’uns moments, el metge de la presó va poder certificar la seva defunció. “Que nadie diga nada de lo que ha ocurrido hoy a aquí o se atenga a las conseqüencias! –va amenaçar l’autoritat competent al cap d’uns moments. Amén! Això passava el dia 2 de març de 1974. Quatre any més tard, l’any 1978 –fa 40 anys- s’abolia la pena de mort. Vista la trajectòria exposada fins aquí, certament, el senyor ministre tenia molta raó. El senyor Carles Campuzano deu ser una persona molt molt afortunada.