Durant segles l’Estat
espanyol ha estat dominat per una oligarquia latifundista de caràcter hereditari
que, pels seus increïbles privilegis, per la seva ruïnosa manca de productivitat
i pel seu conservadorisme ultrancer, ha impedit la formació de classes mitjanes
en una gran part del territori. Això ha ocasionat que –excepte a les nacions
catalana i basca, que tenen una estructura social relativament diferent- hi
hagi hagut, històricament, una manca de massa crítica –allò que Azaña
denominava “densidad de la societat civil”-
que ha fet que es frustrés qualsevol intent raonable de modernitzar políticament
i democràticament el conjunt de l’Estat.
Aquesta oligarquia, conscient
que era incapaç d’obtenir el poder mitjançant un sistema democràtic, tradicionalment
havia cercat el suport militar per a dur a terme els seus propòsits de
dominació i per a mantenir i, fins i tot augmentar, el seus forassenyats privilegis.
Això va convertir els anomenats “espadones”
en les persones més temudes i poderoses –independentment que s’autoqualifiquessin
de dretes o d’esquerres- de bona part del segle XIX i del XX. Estem parlant d’Espartero,
Narváez, O’Donell, Prim, Serrano, Polavieja, Primo de Rivera, Sanjurjo, Mola, Franco,
etc.
Quan van fer caure la
Primera República, el 18 de juliol de 1874, Cánovas es va disposar a restaurar
la monarquia borbònica en la persona d’Alfonso XII. No va ser fàcil ni còmode i
algunes de les accions que va dur a terme ens recorden, dissortadament, els
nostres dies. És interessant de repassar-ho, de la mà del malaguanyat
historiador Gabriel Cardona: “subordinación
del orden público a la autoridad militar (...) definir la Guardia Civil como
cuerpo auxiliar del ejército (...) emplear sistemátiamente las tropes en las
calles (...) hacer comparecer a los civiles acusados de rebelión, sedición o
sus conexos (...) se juzgó por la jurisdicción militar, por la simple
calificación de resistència a la fuerza armada...
Sembla evident que la
restauració de l’actual rei emèrit va ser molt més pacífica i tranquil·la que
no pas aquella i costa d’entendre el que passa avui dia i veure com es
malbaraten alguns dels avenços aconseguits. Actualment els buits que deixa la
política ja no els ocupen els “espadones”,
sinó que es delega aquesta funció al sistema judicial, de manera que no m’estranyaria
que aviat es creés la denominació de “togones”
per a determinats jutges.
Es fa difícil d’entendre
també el paper que juga la monarquia, una monarquia que semblava consolidada i
força acceptada i que avui genera un alt nivell de rebuig en molts sectors que
no es caracteritzaven pas per ser republicans. Personalment, sempre m’havia
semblat exagerat el que afirmava Pérez de Ayala ara fa cent un anys. Avui ja no
m’ho sembla pas tant:
“...Los franceses, después de larga experiencia a su costa, han definido
esta família diciendo que los Borbones nunca aprenden ni nunca olvidan. Llevan una
fatalidad en la sangre. Parafraseando la definición francesa podríamos decir
que los Borbones son incorregibles (improgresivos) y resentidos (vengativos). Puestas
en juego estas cualidades dentro del curso histórico, resultará que una monarquía
borbònica será siempre incompatible y se opondrá por todos los medios a
cualquier movimiento de progreso político y a la evolución liberal de los
tiempos”.
Catorze anys més tard Alfons
XIII sortia camí de l’exili.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada