A Espanya
s’ha robat, s’ha empresonat injustament, s’ha assassinat, s’ha afusellat i s’ha aplicat el garrot vil en nom del “Estado
de Derecho”.
Aquests dies
del mes d’octubre hem sentit l’expressió “Defender el Estado de Derecho” dotzenes,
centenars, milers de vegades. L’he sentida a Rajoy, a SSS, a Sánchez, a Iceta, etc.
Aquest és el principal argument dels qui no dubten a usar la força per defensar
el poder, ignorant que el poder legítim no necessita la força. Que la imposició
d’una voluntat sobre una altra no és poder democràtic, sinó violència.
No puc
evitar que cada vegada que sento l’expressió “Estado de Derecho” m’agafi una
sensació estranya, com un calfred.
Primer vaig
pensar que era perquè una veritat repetida mil vegades, evidentment, és una
veritat sota sospita.
És cert, a
més a més, que hi ha dues condicions, sense les quals no és lícit parlar
d’Estat de Dret. La primera és la inexcusable separació de poders. La segona, l’imprescindible
control del poder polític per part del judicial. Es donen aquestes condicions, a
l’Estat espanyol?
Encara hi ha
una tercera característica que impossibilita l’existència real de l’Estat de
Dret democràtic. És la utilització de la justícia i dels jutges com a escut i
aparell de la política. Quan passa això ja no és lícit parlar d’Estat de Dret
ni de democràcia. Ens trobem davant d’un estat totalitari.
Això no vol
dir, però, que aquests Estats totalitaris, com a bons pirates de la paraula que
solen ser, no intentin d’aprofitar-se del lèxic democràtic.
Com va assenyalar
el professor de filosofia del Dret Benjamín Rivaya a propòsit de la legislació
del nacionalsocialisme: «El dato que primeramente descubría el intento
transformador de los nazis se encontraba en el lenguaje. Antes que nada la
revolución jurídica fascista fue una revolución lingüística...”
I si els
meus estranys calfreds obeïssin a causes més profundes i complexes, qui sap si
subconscients? I si en nom del “Estado de Derecho” a Espanya s’hagués robat, s’hagués
empresonat injustament, s’hagués assassinat, s’hagués afusellat, s’hagués aplicat
el garrot vil, de la mateixa manera que, en el passat, es va cometre el més
gran dels genocidis conegut a la història en nom del Cristianisme?
El
catedràtic d’Història Pere Ysás afirma que «el llenguatge franquista incorporà
i emprà habitualment conceptes i expressions alienes a les seues arrels polítiques
tals com democràcia, llibertats, constitució o Estat de Dret...”
És possible?
Em disposo, amb el frenesí d’un neòfit, a investigar-ho i a posar-ho a la
disposició dels lectors i lectores d’aquest bloc.
El franquisme,
des dels inicis de la guerra espanyola ja va intentar fer-se passar per un “Estado
de Derecho”. Ramón Serrano Súñer va declarar en diverses ocasions que l’objectiu
final del seu “Movimiento Nacional” era la “institución del Estado de Derecho,
entendido como nuevo marco jurídico superador del caduco Estado liberal”.
El també
falangista, Elias Díaz, l’any 1963, es permetia fins i tot alliçonar, amb to
amonestador, sobre aquest tema a la Revista de Estudios Políticos: «No todo
Estado es Estado de Derecho».
Tot amb tot, va ser el ministro
de Justícia, Francisco Ruiz Jarabo el qui va fer una definició més rotunda i
precisa sobre el tema: “Vivimos, sin duda, en un Estado de Derecho que tiene un
origen muy concreto: el acto histórico fundacional del 18 de julio de 1936
(...) la paz de Franco es tambien Fuente de Derecho”.
Per a completar-ho, el
magistrat Fernando Cotta, director general de Justicia franquista assenyalava:
“Una sentencia puede ser conforme a derecho, però no justa, si perjudica a los
intereses del Estado; una sentencia puede ser justa, aunque no sea conforme a
Derecho, si benefecia esos intereses supremos”.
Tots aquests juristes –i els
que els van seguir- havien sortit de la “Escuela Judicial”, aquella que el Ministre
de Justícia, Eduardo Aunós, es va veure en la “durísima necesidad de defender
ante las Cortes” l’any 1944: “Queremos forjar una milicia del Derecho, una milicia de la justícia, àgil,
tensa, unida a los ideales firmes del Estado Nacional que està construyendo el
Caudillo”.
Quan Rajoy, SSS. Sánchez,
Iceta, etc. Parlen de defensar el “Estado de Derecho”, de quin “Estado de
Derecho” parlen?
Perquè, certament, a Espanya s’ha robat, s’ha empresonat injustament, s’ha assassinat, s’ha afusellat i s’ha aplicat el garrot vil en nom del “Estado de Derecho”.
Però no tot és passat com a molts ens hauria agradat de pensar.
Per desgràcia, com si el temps no passés, el darrer dia 1 d'octubre la policia va pegar gent gran, gent pacífica i indefensa, pel simple fet de voler posar el seu vot en una urna.
Una altra gesta a afegir a les moltes amb què ha obsequiat els ciutadans aquest "Estado de Derecho" que amb tanta passió i vehemència defensen alguns.
Perquè, certament, a Espanya s’ha robat, s’ha empresonat injustament, s’ha assassinat, s’ha afusellat i s’ha aplicat el garrot vil en nom del “Estado de Derecho”.
Però no tot és passat com a molts ens hauria agradat de pensar.
Per desgràcia, com si el temps no passés, el darrer dia 1 d'octubre la policia va pegar gent gran, gent pacífica i indefensa, pel simple fet de voler posar el seu vot en una urna.
Una altra gesta a afegir a les moltes amb què ha obsequiat els ciutadans aquest "Estado de Derecho" que amb tanta passió i vehemència defensen alguns.
