divendres, 20 d’abril de 2018

Sí, ministre.



                  https://www.youtube.com/watch?v=filIwv6fwL8

Té molta raó el senyor ministre espanyol de no sé què. El diputat Carles Campuzano realment és una persona afortunada. Porta un ofensiu llaç groc a la jaqueta i encara no ha estat sentenciat a cap foguera i ni tan sols no ha estat mutilat ni afusellat. En altres bons temps aquestes coses no passaven. Estaves quatre dies sense afaitar-te i en un tancar i obrir d’ulls ja eres al bell mig de la plaça del poble, sospitós de judaisme i amb un parell de feixos d’alzina fumejant a sota els peus, envoltat de gent delerosa i alegre de veure com es rostia la teva carn pecaminosa, encara miraculosament adherida a l’ànima immortal, mentre un frare dominic et mormolava suaument a cau d’orella les meravelles que el teu esperit trobaria a l’altra vida enmig de psalms i altres pregàries en llatí. La conclusió de la salmòdia era molt elemental: podies triar entre un bitllet d’anada directa a l’infern i perllongar indefinidament aquella cremor incipient que ja començaves a sentir a l’epidermis, o optar pel viatge de llarg recorregut que t’havia de dur al més enllà celestial, prèvia escala d’una durada tòrridament interminable al canicular purgatori, que venia a ser el Barajas de l’època. De la memòria esplendorosa d’aquells dies n’han quedat glorioses frases i sentències, algunes de les quals han contribuït a enriquir la llengua de Cervantes i Mario Vargas Llosa i, ben segur, deuen fer les delícies del senyor ministre. Una: “Cuando veas las barbas de tu vecino afeitar pon las tuyas a remojar”.


Al costat d’aquest sistema termo-estàtic de transport local hi havia l’universal mecanisme de la forca. A Espanya, però, aquest expeditiu vehicle d’accés a l’altra vida va topar amb l’astúcia característica de la raça. Aviat les barres de fusta dels patíbuls i les sogues dels condemnats amb més possibles van esdevenir miraculosament més fràgils i corcades que les dels condemnats pobres, cosa que comportà una curiosa línia d’indults per avaria mecànica imprevista que va començar a despertar sospites entre el poble baix que sempre sol ser mal pensat de mena  a més d’una certa irritació.


Potser per això darrer el famós comte d’Espanya, que venia a ser com el senyor Millo d’ara però amb bigoti, sense fer escarafalls de la forca, va optar per un sistema molt més igualitari i garantista. Ell, que era partidari que els ciutadans portessin la calça curta de tota la vida, quan detectava algú que duia pantalons, peça tant o més ofensiva que el llaç groc actual i que a ell li evocava els horripilants “sans-culottes” de la França revolucionària, no dubtava a condemnar-lo a morir enforcat, previ esquarterament no gaire minuciós ni delicat de la mà dreta, seguit d’un solemne i festiu afusellament, amenitzat per la banda de l’exèrcit que obsequiava els condemnats i el respectable públic assistent amb la gentil cançó de “Las habas verdes” i que concloïa amb una llarga rastellera de cadàvers penjats de tretze en tretze. D’aquesta manera no se’n salvava cap de manera fraudulenta i tots els espanyols gaudien del privilegi ben merescut de ser iguals davant de la llei, tal com era el comtal desideràtum. 


Ara tot això sembla que poc o molt ha canviat. Per això dic que el senyor ministre espanyol de no sé què té molta raó quan afirma que el diputat Carles Campuzano realment és una persona afortunada. Fins i tot diria que molt afortunada.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada