La paraula colònia prové d’una antiga forma
indoeuropea (kwel)
que significava remoure, girar, regirar.
En sànscrit i en avèstic la seva derivada encara té un sentit semblant: donar tombs. En islandès antic i en prussià
va agafar el sentit de roda i de rodolar.
En llatí la seva derivada colo va passar de remoure, girar, regirar a significar conrear (conrear és girar la terra, l’herba, la palla, etc.), conreu i, més tard, poblar (acció que els romans feien amb gent que conreava la terra,
els actuals pagesos).
A la toponímia catalana tenim dos topònims referits a
aquest fet. Calonge de les Gavarres (pronunciat localment Colonge) i Calonge de
la Segarra.
A Mallorca hi ha també una població amb aquest nom. Però el seu
origen, tal com ho demostra la història del mot, no fa referència a cap
situació colonial, sinó que és deutor de la Cala
Longa que hi ha a la seva rodalia.
Avui una colònia designa
aquell territori on s’ha establert un grup de gent d’un altre territori amb la
finalitat oculta de dominar-lo i d’explotar-lo materialment i humanament. El colonialisme,
doncs, és l’explotació dels pobles sotmesos per part dels seus dominadors, els
quals se solen presentar com a portadors d’una cultura superior, d’una llengua
més rica, d’una civilització més moderna..., que indefectiblement i tenaçment intentaran
d’imposar al poble dominat.
En el passat, aquesta
dominació es feia mitjançant la força militar i la violència. Actualment, l’imperialisme
–tret de poques excepcions- no sol comportar l’exercici de la violència i ni
tan sols la dominació política directa. Ja dic, però, que encara hi ha algunes poques
excepcions, i no gaire honroses, per cert.
A fi de d’acabar amb aquesta
xacra humana i social que flagel·lava els pobles més febles del planeta, les
Nacions Unides van emprendre una guerra ètica, pacífica i legal contra el
colonialisme: en l’article 1r, paràgraf 2n de la seva Carta fundacional
deixaren establert que la seva finalitat és: “desenvolupar relacions amistoses
entre les nacions, basades en els principis d’igualtat de drets i l’autodeterminació
dels pobles”.
La filosofia
anticolonialista de l’ONU considera que la sobirania i la independència
constitueixen la fita que acaramulla l’existència internacional d’un poble, per
la qual cosa, el progrés polític dels pobles és incompatible amb qualsevol
forma de dependència política imposada des d’un altre poble.
El dret a l’autodeterminació
comporta dos significats. A nivell intern, el dret a escollir el règim polític
(monarquia, república, etc.), sense ingerències exteriors. A nivell internacional,
el dret a assolir la seva independència tots aquells pobles que reuneixin les
característiques d’una existència nacional.
Per una altra banda, el dret
a l’autodeterminació està estretament lligat a la Declaració dels Drets Humans
aprovada per l’Assemblea General el dia 10 de desembre de 1948. La resolució
del 5 de febrer de 1952, a més a més, va incloure en el Pacte Internacional
pels Drets Humans el següent article: “Tots els pobles tenen el dret a disposar
de si mateixos” i, aquest dret, és “un dret fonamental de l’home”.
Certament, la paraula colònia ha donat molts tombs al llarg de la seva història.
Confio que encara en doni molts més i serveixi per a regirar les consciències dels demòcrates i fer rodolar cap a l’abisme de l’oblit les restes de mentalitat imperialista
que encara queden en alguns racons de molts territoris del Planeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada