Paraules del mapa sentimental: les Pórques

 

Temps era temps, Nargó devia haver estat un poble força solidari. Aleshores la seva economia encara era del tot primària i escarransida.

Els homes anaven al rai i portaven un jornal a casa, després de llargs i carregosos trajectes fluvials.

Les dones s’encarregaven dels horts, de la feram, de la subsistència alimentària més bàsica i dels fills.

Durant aquells anys, segons la memòria popular, s’emprengueren obres de caire social prou dignes d’admiració. Com que moltes famílies raieres no disposaven d’oli per al consum familiar, el consistori municipal de l’època va donar uns terrenys del Comú —no gaire agraïts, tot s’ha de dir—, al solà de Barrenes, perquè els raiers que ho necessitessin poguessin artigar-los, aplanar-los, fer-hi les parets de pedra seca adients i plantar-hi olivers.

En un altre moment, sempre segons la memòria oral de la gent, un mossèn (no he pogut saber quin) va dissenyar el repartiment, en pórques (1) de terra, d’un gran rasper (areny) que hi havia a la banda dreta del Segre, una mica més avall del pont d’Espí o d’Espia.

Aquest rasper solia inundar-se cada vegada que el Segre creixia una mica, motiu pel qual el terreny no es considerava apte per al conreu. Amb el repartiment de les pórques de terra —una per a cada família del poble— es van construir també uns dics de formigó, que mantenien el riu al seu llit i s’evitaven d’aquesta manera les enutjoses i destructores inundacions. Aquests dics, a Nargó, s’anomenaven pilots i els tolls que formaven eren molt estimats pels nedadors i pels pescadors de canya, perquè els permetien acostar-se al riu des d’una posició més favorable i reposada que no pas la de la simple vora del corrent aqüífer.

Aquell terreny, conegut després com les Pórques, es convertí amb els anys en un autèntic verger, on es collien verdures i fruites de tota mena d’una gran qualitat i presència, i es mantingué curosament conreat fins que l’infaust pantà, dit d’Oliana, l’inundà definitivament, al preu vergonyós de cent pessetes de l’època per cada pórca de terra.

Avui tot allò està ofegat i només ho podem trepitjar ara a la tardor, quan baixa l'aigua del pantà i s'asseca el llac (llot) de la base. Els paisatges que ens ofereix aquesta situació són contradictoris.

D'una banda arrosseguen tota la força evocadora d'un passat mític i sentimental que ja no tornarà, d'una altra, ens permeten reconstruir mentalment tota aquella bellesa i riquesa que l'aigua del Segre, estancada per la mà humana, ens va desposseir.

L'altre dia, amb la Isabel Naya de companya, ens hi vam passejar. Vam poder veure les restes de l'antiga séquia de les Hortes de Pujol, els llocs on hi havia hagut la farinera del Metge, la séquia, els pilots... Actualment aquella terra tan fèrtil s'ha rebel·lat contra la injustícia franquista que la va voler reduir a fang i brutícia i cada vegada que que en té l'ocasió ressuscita sobre les seves cendres i exhibeix una verdor exultant.

Veure la masia de Pujol enrunada, tan a prop i tan lluny, em provoca també una sensació ambivalent. La bellesa del paratge enfrontada a la tristesa de la pèrdua, de la decadència, del pas d'un temps injustament imposat. Aquell paisatge em fa venir a la memòria que el meu padrí matern hi havia nascut i s'hi havia criat.

De xic em duia a un hort que n'havia rebut en herència i del qual guardo un seguit de records inesborrables. De vegades hi anàvem amb carro i tot sovint passàvem Segre per un Gual de sobre la Casilla. L'única gent que vèiem durant el trajecte eren els casillaires i els casetans. No sé pas si encara algú se'n recorda.

Gaudir d'aquells paisatges acompanyats de la remor recobrada del Segre em fa reviure els records d'un temps de dones amb faldades al cap, de rucs amb panistres, de parelles de bous pujant per la Collada, de nedadors al Segre baixant arrapats a alguna soca, i de pescadors als pilots... I no em costa gaire de tancar els ulls i tornar a veure raiers cavalcant els trams riu avall. Llavors de sobte em ve una pregunta al pensament: no seria millor celebrar la Festa del Rai ara a la tardor i poder aprofitar aquest tall de riu tan nostre que va des de Fígols al Palleret?

Una altra obra col·lectiva de gran interès va ser la creació de la Germandat de Previsió Social, que es coneix popularment com la Societat, però d'aquest tema ja en parlaré d'aquí un cert temps.

(1): Dotzena part d'un jornal, situada entre rega i rega.