dimarts, 15 d’abril de 2014

La mort del federalisme (fals)



Quan l’any 1801 Jefferson va ser investit president dels Estats Units, el primer que va fer va ser abolir les lleis repressives que el seu predecessor (el federalista Adams) havia fet aprovar i va començar a aplicar una política pensada per a tot el poble.
 
 
La seva tasca va impedir que els Estats Units es convertissin en una república aristocràtica en mans dels terratinents. Es pot ben dir, que la vida democràtica dels EUA començà amb Jefferson i té les arrels en l’obra del tan injustament oblidat Payne.
 
Això no obstant, els federalistes encara van continuar recol·lectant vots de la gent de bona fe fins a 1805. Però el poble, cada vegada més desenganyat de la seva política, cada vegada més conscient de la realitat i de la falsedat que
s’amagava rere la paraula federalisme, l’any 1815 els va girar l’esquena del tot: els demòcrates, no solament van guanyar, sinó que els federalistes no van treure cap escó. En una paraula: van desaparèixer. Els demòcrates són, salvant les moltíssimes distàncies, els predecessors de l'actual partit demòcrata.
 
El federalisme: confiança o perfídia?
 
Leandre Colomer creia fermament en una solució federal basada en el pacte. Però perquè aquest pugui existir hi ha d’haver un mínim de confiança entre les parts que han de pactar. De fet, tal com he explicat algunes vegades, federar, prové de la forma indoeuropea *bhoid, que significava 'persuadir' i va evolucionar cap a les formes llatines foedus
('pacte', 'tractat'), fido ('tenir confiança') i fides ('fe', 'fidelitat' i 'perfídia').
 
Tenia raó Leandre Colomer quan afirmava que el somni polític persistent, històric, gairebé genètic, dels catalans ha estat la confederació ibèrica. Una confederació a l’estil suís, americà, alemany...
 
Durant molts anys, Catalunya, que és un poble obert, dialogant i partidari de pactar i de col·laborar, ha buscat infructuosament la possibilitat de dialogar d’igual a igual amb els altres pobles ibèrics.
 
Històricament ho trobem escrit en els textos de Jaume I, de Desclot, de Muntaner, de Cambó, de Pujol i de molts altres. Però el seu anhel i la seva generositat, de la qual jo mateix he parlat tantes vegades: Sagrajas, Alarcos, Navas de Tolosa, Algecires, etc., etc., han topat una vegada i una altra (Comte-duc d’Olivares, Felip V, capitans generals, dictadures, etc.) amb la tendència dominadora i gens democràtica d’aquest conglomerat de xarxes aristocratitzants i financeres, opaques, poc democràtiques i alhora terriblement extractives, que monopolitzen el nom d’Espanya.
 
 
No és pas en va que aquesta Espanya tingui com a emblema la imatge del toro, símbol inequívoc –segons la mitologia clàssica- de la dominació perversa.
 
Durant anys els catalans han intentat reorganitzar-se, després de les successives i constants desfetes, al voltant del moviment anomenat catalanisme i, més endavant, una part important d’aquest, a través del nacionalisme. Però tot plegat no ha estat res més que la construcció d’un instrument de defensa destinat a permetre una mínima subsistència rizomàtica a la societat catalana dins el marc totalitzador i generalment totalitari, de l'espanyola.
 
La construcció d’una Espanya confederal i democràtica (Pi Margall, Mancomunitat de Prat de la Riba, Macià, Autonomia actual, etc.) ha topat sempre amb la incomprensió en forma de baionetes i tricornis, i en la manca de voluntat política expressada a través de lleis, de subterfugis i de tribunals d’una més que dubtosa imparcialitat.
 
 
Ara, després de més de trenta anys arrossegar-se per les catifes corrompudes i putrefactes del poder, el senyor Rubalcaba i la seva escolania s’han tret del barret (de copa) -que tan bé els caracteritza- el conillet de federalisme.
 
Parlar avui de federalisme a Catalunya sona a engany, fa gust amarg i olor de socarrim. És ben legítim, certament. Però no podran evitar que a l’oïda de molta gent soni a moneda falsa, amb un dring no tan sols d’oportunitat perduda, sinó de cosa passada, d’oportunisme circumstancial, de voluntat de dividir, de posar bastons a les rodes a l’única ocasió que resta al poble català de recuperar les llibertats que li van ser arrabassades per la força i que avui li són negades a les urnes.
 
Perquè, certament, perquè es pogués produir qualsevol mena de pacte hauria de predominar a l’ambient un clima de confiança que malauradament no veig per enlloc. Després de quaranta anys de dictadura i de tota una rècula de fets històrics clarament repressius i objectivables, que la bona gent ja semblava disposada a oblidar, la retallada de l’Estatut per part de l’anomenat Tribunal Constitucional, votat pel poble català i aprovat pel Parlament i per les Corts espanyoles, ha desvetllat la consciència de milions de ciutadans d’aquest país i ha obert un nou horitzó polític en què la possibilitat de federar-se amb Espanya és vista com un subterfugi més dels molts que s’inventa la cara amable de l’Estat espanyol per continuar tenint el poble català dominat i humiliat. Com es por confiar en algú que no et deixa votar, que no t’admet ni el dret a decidir?
 
Federalisme –no ho oblidem- prové de la forma indoeuropea *bhoid i és sinònim de confiança i de pacte. Però d’aquesta mateixa paraula *bhoid en prové el mot perfídia, que significa justament el contrari: engany, traïció a la confiança; i aquest és el mot que –al meu parer- millor defineix la sensació que molts senten envers Espanya, després de segles i segles de maldar per una relació simplement normal, acceptable, entre iguals. Sense vencedors ni vençuts, sense dominadors ni dominats. Sense maltractadors ni maltractats. Una relació que els temps han evidenciat com una relació sense sortida,
com un amor impossible.
 
(Aquestes reflexions sobre el federalisme apareixeran al proper número de la revista Llengua Nacional).
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada