dimecres, 9 d’abril de 2014

Leandre Colomer en el record



El mes de març passat va fer vint-i-cinc anys de la mort –en plena joventut- de Leandre Colomer. Leandre Colomer fou un estudiós, un divulgador i un defensor del model federalista català. Però, sobretot, Leandre Colomer va ser un home d’acció, un defensor de la justícia social i de les llibertats i els drets nacionals de Catalunya, en el marc d’una confederació de pobles ibèrics.

Leandre Colomer i Calsina havia nascut a Barcelona el dia 13 de setembre de 1951. Dotat d’una gran sensibilitat, de jovenet començà a fer classes –a través de la parròquia de la Mina- a grups d’immigrants pobres i marginats. L’any 1969 va ser detingut i jutjat pel “Tribunal de Orden Público” franquista, que el va haver d’absoldre per falta de proves.

La seva activitat va ser ingent. Ja d’estudiant va crear revistes, va promoure conferències, taules rodones, exposicions, setmanes culturals... Una vegada acabà la carrera –d’Història- va fundar, juntament amb dos companys més, la revista l’Avenç; va treballar a l’Escola Superior de Ciències Socials; va col·laborar amb diverses editorials i diaris (AVUI, La Vanguardia), i va ser professor de l’ICE de la Universitat de Barcelona.


Un dels temes centrals del seu pensament era la relació de “Catalunya amb els altres pobles hispànics, la idea catalana d’Espanya i el projecte d’Estat peninsular que se’n deriva.” Per a ell, aquesta relació s’havia de basar en la idea del pacte, un pacte basat en la llibertat i que havia de comportar la sobirania de les parts. El seu somni era recuperar –reelaborat- l’antic federalisme que havia regit els destins de la Península abans de 1714 i que, segons ell, havia estat capaç de crear un cert clima de llibertat i de germandat entre els pobles ibèrics.

Coherent amb aquest plantejament, Colomer es va interessar també pel primer intel·lectual i polític que desenvolupà el concepte de federalisme al continent europeu: Francesc Pi i Margall, “el català més eminent del segle XIX”, en paraules de Rovira i Virgili, i que tingué una gran influència en intel·lectuals i polítics com Gabriel Alomar o Joan Montseny.


Una veu en el desert

Leandre Colomer, malgrat les múltiples sotragades i enganys patits pel poble català (1714, 1923, 1939, etc.) tenia una fe il·limitada –quasi religiosa- en el federalisme d’arrel pactista. Això no obstant, fins i tot en aquells encara esperançadors anys 80, ja s’adonava que “havent-se restaurat les institucions i l’autonomia política, no s’havia restablert  enterament la continuïtat històrica”. Continuïtat històrica que segons ell havia de retornar els drets i llibertats als pobles d’Ibèria, units en una fraternal i igualitària interdependència confederal.

Potser va ser pel seu progressiu desencís; potser per la seva gran sensibilitat –de la qual podria derivar una certa tendència depressiva-; potser –en paraules del seu pare, Josep Colomer- “el fet de no haver assolit la continuïtat de la gran majoria dels projectes el portà a una crisi que l’induí a llevar-se la vida un dissortat 12 de març de 1989, als 37 anys.”

Amb Leandre Colomer moria un excel·lent professor, un gran activista i un defensor lúcid i constant de les llibertats d’una Catalunya que somiava socialment justa,  nacionalment completa i confederalment agermanada amb la resta de pobles peninsulars. Un model de relació que, com es pot comprovar diàriament, és justament el contrari del que s’ha acabat imposant a l’Estat espanyol actual, en què la mutilació de l’Estatut català –votat pel poble i  aprovat pel Parlament i per les Corts espanyoles- va ser arbitràriament i injustament destrossat per un tribunal nomenat a dit que es fa dir “Tribunal Constitucional”.

1 comentari:


  1. Extraordinari, el retrat que has escrit de Leandre Colomer. Un pensador que ens pot servir de model a favor d'una "pell de brau" agermanada federalment, amb prevalença del respecte i la justícia entre els seus pobles. Tanmateix, i com molts altres pensadors més, va optar pel suïcidi. Quina raó, quina força interior, el va abocar a prendre una decisió tan dràstica i dolorosa? No ho sé. Sí que sé, en canvi, que amb Leandre Colomer el nostre país va perdre un home d'una vàlua intel·lectual i social de primer ordre. Fas bé de recordar-lo, cosa que implica fer-lo conèixer i mantenir viu el seu pensament.

    Si no m'erra la memòria, diria que el vaig conèixer cap allà al 1967-68 en un pis del carrer Sant Pere Més Baix, en una trobada de militants de comissions obreres de mestres. En aquella data, una de les capdavanteres d'aquestes comissions era la Teresa Alabèrnia, que jo ja coneixia. Més tard, al 1977, vaig tornar a coincidir amb ell amb gent de Ketres Editora, l'editorial que em va publicar "Temps de manobre". Diria que en va ser un dels fundadors, o si més no que hi va col·laborar força. Amb precisió no t'ho puc dir, perquè parlo de molts anys enrere, però que hi va tenir relació és tan cert com que ara t'escric.

    ResponElimina