El mes de març passat va fer
vint-i-cinc anys de la mort –en plena joventut- de Leandre Colomer. Leandre
Colomer fou un estudiós, un divulgador i un defensor del model federalista
català. Però, sobretot, Leandre Colomer va ser un home d’acció, un defensor de
la justícia social i de les llibertats i els drets nacionals de Catalunya, en
el marc d’una confederació de pobles ibèrics.
Leandre Colomer i Calsina havia
nascut a Barcelona el dia 13 de setembre de 1951. Dotat d’una gran
sensibilitat, de jovenet començà a fer classes –a través de la parròquia de la
Mina- a grups d’immigrants pobres i marginats. L’any 1969 va ser detingut i
jutjat pel “Tribunal de Orden Público” franquista, que el va haver d’absoldre
per falta de proves.
La seva activitat va ser ingent. Ja
d’estudiant va crear revistes, va promoure conferències, taules rodones,
exposicions, setmanes culturals... Una vegada acabà la carrera –d’Història- va
fundar, juntament amb dos companys més, la revista l’Avenç; va treballar a l’Escola Superior de Ciències Socials; va
col·laborar amb diverses editorials i diaris (AVUI, La Vanguardia), i va ser professor de l’ICE de la Universitat de
Barcelona.
Un dels temes centrals del seu
pensament era la relació de “Catalunya amb els altres pobles hispànics, la idea
catalana d’Espanya i el projecte d’Estat peninsular que se’n deriva.” Per a
ell, aquesta relació s’havia de basar en la idea del pacte, un pacte basat en la llibertat i que havia de comportar la sobirania de les parts. El seu somni era
recuperar –reelaborat- l’antic federalisme que havia regit els destins de la
Península abans de 1714 i que, segons ell, havia estat capaç de crear un cert
clima de llibertat i de germandat entre els pobles ibèrics.
Coherent amb aquest plantejament,
Colomer es va interessar també pel primer intel·lectual i polític que
desenvolupà el concepte de federalisme al continent europeu: Francesc Pi i
Margall, “el català més eminent del segle XIX”, en paraules de Rovira i
Virgili, i que tingué una gran influència en intel·lectuals i polítics com
Gabriel Alomar o Joan Montseny.
Una veu en el desert
Leandre Colomer, malgrat les
múltiples sotragades i enganys patits pel poble català (1714, 1923, 1939, etc.)
tenia una fe il·limitada –quasi religiosa- en el federalisme d’arrel pactista.
Això no obstant, fins i tot en aquells encara esperançadors anys 80, ja
s’adonava que “havent-se restaurat les institucions i l’autonomia política, no
s’havia restablert enterament la
continuïtat històrica”. Continuïtat històrica que segons ell havia de retornar
els drets i llibertats als pobles d’Ibèria, units en una fraternal i
igualitària interdependència confederal.
Potser va ser pel seu progressiu
desencís; potser per la seva gran sensibilitat –de la qual podria derivar una
certa tendència depressiva-; potser –en paraules del seu pare, Josep Colomer-
“el fet de no haver assolit la continuïtat de la gran majoria dels projectes el
portà a una crisi que l’induí a llevar-se la vida un dissortat 12 de març de
1989, als 37 anys.”
Amb Leandre Colomer moria un
excel·lent professor, un gran activista i un defensor lúcid i constant de les
llibertats d’una Catalunya que somiava socialment justa, nacionalment completa i confederalment
agermanada amb la resta de pobles peninsulars. Un model de relació que, com es
pot comprovar diàriament, és justament el contrari del que s’ha acabat imposant
a l’Estat espanyol actual, en què la mutilació de l’Estatut català –votat pel poble
i aprovat pel Parlament i per les Corts
espanyoles- va ser arbitràriament i injustament destrossat per un tribunal
nomenat a dit que es fa dir “Tribunal Constitucional”.
ResponEliminaExtraordinari, el retrat que has escrit de Leandre Colomer. Un pensador que ens pot servir de model a favor d'una "pell de brau" agermanada federalment, amb prevalença del respecte i la justícia entre els seus pobles. Tanmateix, i com molts altres pensadors més, va optar pel suïcidi. Quina raó, quina força interior, el va abocar a prendre una decisió tan dràstica i dolorosa? No ho sé. Sí que sé, en canvi, que amb Leandre Colomer el nostre país va perdre un home d'una vàlua intel·lectual i social de primer ordre. Fas bé de recordar-lo, cosa que implica fer-lo conèixer i mantenir viu el seu pensament.
Si no m'erra la memòria, diria que el vaig conèixer cap allà al 1967-68 en un pis del carrer Sant Pere Més Baix, en una trobada de militants de comissions obreres de mestres. En aquella data, una de les capdavanteres d'aquestes comissions era la Teresa Alabèrnia, que jo ja coneixia. Més tard, al 1977, vaig tornar a coincidir amb ell amb gent de Ketres Editora, l'editorial que em va publicar "Temps de manobre". Diria que en va ser un dels fundadors, o si més no que hi va col·laborar força. Amb precisió no t'ho puc dir, perquè parlo de molts anys enrere, però que hi va tenir relació és tan cert com que ara t'escric.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Elimina