Aquell llibre de tapes vermelloses

Qui era aquell tal Pompeu Fabra? Qui era aquell autor desconegut d’un llibre vell de tapes vermelloses, dures i descolorides, que duia per títol Gramàtica catalana. Curs mitjà? Com era que aquell volum havia dormit tants anys, embolicat amb un paper polsegós, oblidat, i potser amagat i tot, a les antostes (prestatgeries o poselles velles) del trebol (golfes) de casa? Com era que durant els anys de la meva escolarització i posterior batxillerat (exclusivament i rigorosament en castellà i amb el català preceptivament, estrictament i brutalment prohibit) ningú no m’havia fet el més mínim esment de l’existència de cap llibre ni estudi que exposés l’estructura gramatical de la llengua que quotidianament parlava?

Aquell llibre de tapes descolorides, enquadernat senzillament en tela, i amb els fulls esgrogueïts pel pas implacable del temps amarg i enclaustrat de la postguerra, havia estat promogut per unes −per a mi misterioses i desconegudes− Publicacions de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i editat per una Editorial Pedagògica –igualment tan desconeguda i misteriosa com les Publicacions anteriors-, situada al carrer dels Arcs, 1, pral (sic), de Barcelona, l’any MCMXXXI.

L’obra gramatical anava precedida d’uns breus advertiments pedagògics dirigits al mestres. Eren uns advertiments senzills, clars i d’una importància metodològica excepcional. Els devia haver redactat algú amb una ment molt ben estructurada i diàfana, lúcida. I sobretot algú dotat d’una sensibilitat didàctica i pedagògica que contrastava diametralment amb els “mètodes pedagògics” que nosaltres vivíem i patíem cada dia. Jo aleshores encara no sabia, és clar, que l’autor d’aquell text gramatical i de tants altres que encara no coneixia era un prohom català que havia hagut de morir a l’exili, pel simple fet d’haver volgut recuperar un ús digne i endreçat de la nostra maltractada llengua. “Allí on diu, per exemple, que l’article és el, −deia l’anònim autor dels Advertiments− caldrà que el mestre reemplaci aquest el per lo si en el parlar dels alumnes l’article és lo, i no el; allí on diu que el pronom de primera persona és jo, nosaltres, podrà igualment convenir que el mestre reemplaci nosaltres per naltros, etcètera. Però, més tard, no ha de deixar mai de fer-los conèixer la forma consignada en el llibre (el, nosaltres), i fer-los saber que aquesta és la forma preferida del llenguatge literari...”

La descoberta d’aquella eina gramatical curosament embolicada amb papers polsegosos va significar una forta envestida a la meva percepció de la realitat d’aquells dies. ¿Com s’havia pogut fer desaparèixer de la memòria col·lectiva de tota una generació tot el que aquell llibre representava? ¿Com podia ser que ningú de fora de l’escola –al seu interior ja entenia, per raons evidents i contundents, que era impossible− no me n’hagués parlat mai? 

Amb el pas del temps ho vaig anar esbrinant i entenent tot: una onada de violència, de por, de terror, havia anat imposant un núvol espès de silenci infranquejable i de desmemòria forçada al conjunt de la comunitat educativa i social d’aquell territori muntanyenc, encara tan fortament isolat.

Amb els pas dels anys, mitjançant converses i entrevistes mantingudes amb antics alumnes que van viure la immediata postguerra, vaig aconseguir anar entenent el que havia passat. “A la primera paraula que se t’escapava en català ja et clavaven uns mastegots. Lo mestre, mossèn Prior, que era qui feia l’estudi, era terrible. Va arribar a pegar molt! L’Emili de cal Vileta deia que la seva calavera aniria a la volta de la porta de l’infern, de tan dolent com era” m’explicava en Pere Ramoneda, que va anar a escola en acabar la guerra (veg. Cadí-Pedraforca, núm. 2, pàg. 44). I Jaume Argerich, un altre alumne que va patir l’escolarització en aquells mateixos dies dramàtics, reblava: “El mestre en acabar la guerra obligava a parlar sempre en castellà, al recreo també. Es passejava amb un bastó que li portàvem la mateixa canalla. De vegades el qui l’hi duia era el primer a estrenar-lo! I quan sentia enraonar a algú en català al pati li donava cop de bastó” (Cadí-Pedraforca, núm. 14, pàg. 26). Passats aquells primers anys d’ensinistrament i domesticació, els silencis imposats a garrotades i les rutines “pedagògiques” devien fer la resta de la feina. “A l’arribar posàvem la bandera (l’espanyola, és clar: la catalana estava rigorosament prohibida), després, abans de seure, cantàvem el Cara al sol i resàvem el Pare nostre, a la tarda abans de sortir cantàvem el Viva Espanya i, durant les classes, cançons de la Falange: Prieta las filas, En pie camarada...”, m’explicava l’Estanislau Guàrdia a la pàgina 61 del número 16 de Cadí-Pedraforca i que va anar a la mateixa escola que els anteriors, una mica més tard, a partir de l’any 1945.

Després, hi va haver una generació que va haver de recuperar la memòria, la cultura i la història que li havien volgut ocultar furgant sota les pedres. Per mitjà d’una vella gramàtica que dormia a les antostes d’un trebol, curosament embolicada amb papers polsegosos; per mitjà d’uns papers que algú un dia li va fer arribar; per mitjà d’una persona que un dia el va convidar a unes classes mig clandestines o clandestines de tot en un pis discret del seu barri... No caldrà que m’estengui gaire en aquest punt. A la mateixa revista Llengua Nacional s’han anat publicant nombrosos exemples de les dificultats per què passà la recuperació de la nostra llengua i dels referents històrics del nostre poble. 

Parlar de Pompeu Fabra, avui, és parlar sobretot de la seva obra i de la manera de fer-la útil i accessible a tothom. Però també és absolutament imprescindible d’explicar el context i les vicissituds en què s’inscriuen la vida i l’obra del Mestre i les enormes dificultats i persecucions que patí la llengua catalana al seu propi territori; les dificultats sovint insalvables que van tenir diverses generacions per a aprendre la pròpia llengua i descobrir la realitat històrica, cultural i literària del propi país. Aquest és un tema que no podem deslligar del perímetre que emmarca el record de la vida i l’obra de Pompeu Fabra. Un fet que jo personalment sempre he intentat de fer accessible a tots aquells que han volgut tenir un mínim coneixement de la nostra cultura. I he procurat que aquesta aproximació fos feta d’una manera atractiva i entretinguda, amena. 

Per aquest motiu fonamental vaig escriure i publicar la novel·la El cim dels espadats, una obra que ara voldria que fos la meva petita contribució a l’homenatge que retem a Mestre Fabra en aquest 150è aniversari del seu naixement i un record emocionat a la persona que un dia deixà aquell llibre vell de tapes vermelloses, dures i descolorides, que duia per títol Gramàtica catalana. Curs mitjà, embolicat amb un paper polsegós, oblidat, i potser amagat i tot, a les antostes del trebol de casa.

(Article publicat al número 103 de Llengua Nacional)