dimecres, 13 de juny de 2018

Defecar



Cada matí vaig al poliesportiu de sota casa; mentre em canvio i em poso el xandall, no puc evitar d’assabentar-me del ressopó psicodramàtic –sovint mal paït i també malparit- que algunes de les cadenes de televisió veïnes han inoculat als meus il·lustres companys de vestidor la nit abans. Regurgitar té aquestes coses.


Aquell dia, però, quan vaig agafar la bicicleta estàtica del gimnàs no estava al cas de la polèmica creada a l’entorn de l’arribada a València d’aquests 629 migrant que hi han de fer cap. Pedalejava i alhora llegia amb delit i deler un llibre sobre els orígens de la democràcia. “Soló, poeta i estadista, va endegar una revolució pacífica 600 anys abans de Crist. (...) La revolució de Soló, com l’americana, tenia únicament una idea al cap: garantir la llibertat dels ciutadans. (...) Què va fer que Atenes inventés l’art, la literatura, la tragèdia, la filosofia, la ciència i la democràcia en un període tan breu de temps? El xoc cultural, el contacte entre cultures diferents, especialment del xoc entre les cultures gregues, l’egípcia i la persa central...”


De sobte, una enraonadissa cada vegada més exaltada em va distreure de la meva lectura. Una persona d’aparença normal es va posar a la vora del ciclista que tenia al meu costat i va començar a vomitar un discurs ple de detritus televisius contra els emigrants. Jo vaig intentar continuar llegint, però aquella cosa cada vegada defecava amb més força. Contra els xinesos, contra els musulmans –que ella anomenava moros-, contra els negres... Exasperat  per haver  de parar de llegir vaig tancar el llibre i vaig decidir inicialment resignar-me. Però aquella cosa cada vegada aixecava més la veu. I jo no tenia ni tan sols l’opció de canviar de lloc puix totes les altres bicicletes estaven ocupades. 

Les bestieses que sortien per aquella boca eren com un ruixat de purins irrigant-me la cara. Per a escapar-me d’aquella tortura ì contrarestar i esmorteir la cridòria em vaig posar a xiular. Entono molt malament, però puc xiular molt fort. Em sembla que aquella cosa xenòfoba va notar que la música anava per ella, però malgrat tot va continuar donant la tabarra encara una bona estona. Com més cridava ella, més xiulava jo. Finalment, aquella cosa amb dues potes, de raça blanca i matriu hispànica, va decidir tocar el dos.


I jo vaig poder continuar llegint el meu autor predilecte. “La història d’Atenes ens mostra clarament que la llibertat no està mai garantida i sempre amenaçada...”


En acabar la meva sessió de lectura amb bicicleta vaig córrer cap a la dutxa. Vaig necessitar el doble de sabó i molta més aigua que de costum.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada