El recital d'Oliana: Josep Espunyes

Extracte del parlament amb què Josep Espunyes va iniciar el recital de poesia que va oferir a l’Ajuntament d’Oliana el dia 28 de desembre del 2019

(...) Vaig començar a escriure de jove, però primer de tot vaig ser un lector empegueït, devorava textos. Textos, inicialment, que vaig trobar a casa meva, en una petita biblioteca del meu pare, i textos, posteriorment, de biblioteques que hi havia en altres cases de Peramola. (...) Mancat de formació, no païa el que llegia, certament, però llegia. I sempre en castellà, la llengua en què aleshores s’educava l’alumnat a l’escola, amb el català prohibit. Una lectura, de fet, que obeïa a les moltes inquietuds que jo tenia, sorgides d’una curiositat innata. (...)

Probablement va ser per això, per aquestes ganes de saber, que a dotze anys vaig començar a estudiar el batxillerat a Peramola, de manera lliure. Treballava a casa, estudiava i, quan tocava, m’anava a examinar a Lleida. (...) L’assignatura de Literatura em va descobrir la poesia, un gènere literari que em va seduir. I en vaig començar a escriure. En castellà, l’única llengua literària que conexia, com he esmentat suara. (...)

L’any 1964 surto de Peramola i me’n vaig a Barcelona a treballar. A treballar i a estudiar; és a dir, a guanyar-me la vida i a cultivar-me culturalment. Anhelava arribar a una formació, a uns coneixements, que al poble no podia trobar. I va ser a Barcelona (...) que vaig descobrir, d’una manera conscient, el català com a llengua. Vaig veure, aleshores, que la meva llengua natural, la llengua que no se m’havia ensenyat, la llengua que se m’havia amagat, era tan vàlida com la llengua que m’havien imposat. Transmetia, aquesta llengua, l’imaginari d’un poble, els valors d’un poble, la història d’un poble..., d’un poble que era i és el meu, i me’n vaig enamorar. Aleshores la vaig començar a estudiar, a aprendre-la normativament. (...)

Quan vaig començar a conèixer mínimament bé la meva llengua, (...) vaig renunciar a escriure en castellà i vaig aprofitar la força del verb català, mitjançant la meva paraula, per a convertir-lo en una arma poètica. Una arma alhora d’atac i de defensa. D’atac contra el sistema laboral vigent, fruit d’una dictadura que negava drets tan elementals al treballador com ho són el de reunió i el de manifestació, i de defensa contra l’aparell de l’Estat espanyol, enderiat de segles a perseguir i aniquilar la manifestació més viva de la nostra mil·lenària cultura: la llengua que la transmet quotidianament de pares a fills, de padrins a néts. (...)

Sempre he pensat que quan el poble surt al carrer, un poeta no es pot quedar a casa: ha de ser al carrer amb el poble. I és justament per això que a la primeria dels anys setanta vaig començar ha participar regularment en trobades o festes, entre culturals i contestatàries, en què recitava els poemes que componia. Les organitzava, normalment, gent que militava en moviments obrers o nacionalistes, des de Comissions Obreres de Mestres o d’Arts Gràfiques —amb molts militants del PSUC—, fins al Front Nacional de Catalunya. (...)

La meva primera poesia, doncs, neix d’unes conviccions, d’una visió crítica social, d’un sentiment de justícia que vaig mantenir aleshores i que continuo mantenint avui. I respecte a Catalunya com a poble, pel que fa a poder-hi viure naturalment com a catalans, la tan lloada democràcia establerta no hi ha contribuït pas gaire, més aviat gens. El diàleg entre Catalunya i l’Estat espanyol, pel que fa al dret inalienable dels pobles a ser ells, és exactament igual que com era fa un segle, i dos, i tres enrere: la paraula contra el mur. Catalunya va de memorial de greuges a memorial de greuges, Espanya va dels decrets de Nova Planta a sentències de tribunals, dels seus tribunals contra Catalunya.

Tanmateix, cap als anys vuitanta la meva poesia prendrà un altre caire. L’any 1981 mor la meua mare, i l’any 1986 ho farà el meu pare. Això m’acosta molt més a Peramola, a la comarca de l’Alt Urgell; és a dir, em retorna a la terra que em va veure néixer. A partir d’aquest contacte, d’aquesta empatia, la poesia ciutadana de pàtria, paraula i justícia que componia a Barcelona, s’anirà convertint, a grans trets, en una poesia alturgellenca de pàtria, paraula i paisatge. Em plau, la terra de l’Alt Urgell, (...) un país, una cultura i una gent que habiten al meu univers més íntim.

Si hagués de definir la meva poesia a grans trets, doncs, la definiria com la d’una moneda amb dues cares: a l’una, la lluita obrera, justícia social, compromís polític; a l’altra, amor a la llengua i a la terra, amb l’esperança d’una Catalunya independent, lliure de governs forasters. Una obra que pot agradar o no, que s’hi pot estar d’acord o no, però una obra, en definitiva, que ha estat fruit de viure d’acord amb mi mateix malgrat tot.