dissabte, 27 de desembre de 2014

Notes per a una petita història de Nargó: L’Hostal dels Espluvins II


Hostal de la Bonaigua
 L’Hostal dels Espluvins era entre el congost de la Garanta i el torrent de Massana, a tocar del camí que, seguint la vora del Segre, unia Oliana amb Nargó, i a sota de la gran mola de tosca que l’aigua de la font dels Espluvins, que donava nom a l’hostal, havia anat acumulant.


En el reportatge de l’ensulsiada, La Vanguardia deia que la situació de l’edifici era atrevidíssima: “adosado a unos peñascos abruptos, hallábase prácticamente suspendido á gran altura sobre el lecho del Segre, que a gran profundidad se retuerce en su cauce estrecho y profundo, encajonado entre montañas escarpadas.
(...)
Desde las montañas altísimas y escarpadas que servían de respaldar a la venta y que están recubiertas de espeso musgo, cae desde inmensa altura una cascada de agua que se desprende en hilos delgados, derivándose de esta circunstancia el nombre de Espluvins...”


Aquell lloc era el punt de parada dels viatgers que anaven a la Seu o en venien. Durant els anys en què es va construir la carretera, els cotxes i els carros dels traginers que pujaven de per avall descarregaven allà els viatgers o les mercaderies i, a partir d’aquell punt s’havien de transportar amb animals de bast. Per aquest menester, l’hostal comptava, a part de les habitacions per als hostes, amb diversos coberts, eres i corrals que s’habilitaven com a magatzems, a uns preus que sovint trobem molt criticats, a les cròniques de l'època, pels usuaris d’aquells serveis.


És possible que aquesta circumstància d’uns preus massa carregosos acabés de donar una mala anomenada al local i probablement explicaria la brama que va córrer sobre el fet que la seva ensulsiada havia estat com a conseqüència d’un càstig diví. Això no obstant, una certa malastrugança és molt probable que ja li vingués de força abans, possiblement originada pel lloc engorjat i feréstec on es trobava situat i pel fet d'haver hostatjat personatges d'una reputació poc recomanable.


Francisco de Zamora, a les seves memòries (1788), ja escriu: “...trobem un paratge que es diu Espluvins” en què “surt un vent (...) de sota el riu, perquè quan baixa molta aigua es veu com l’aixeca. Aquest vent s’anomena l’Espunyola. (...) Més endavant es troba una espècie de basseta, d’on es treu la fusta que s’hi condueix, que després és arrosegada per un camí que hi ha  a la banda oriental, on es torna a llençar a l’aigua. Durant aquesta operació costosa es perd fusta pel forat (...) del qual es diu que tot el es fica a dins no torna a aparèixer mai més.”


Per si això no fos prou, el Príncep Fèlix de Lichnowsky, en les seves memòries del setge de Vielha fa referència al fet que, en arribar a Oliana, “la vall es tanca com una muralla de roques (deixant una obertura estreta, per on s’escapen les aigües del Segre. (...) Aquí i allà trobem cases aïllades, construïdes sobre trossos de granit (sic) que estan penjades, com nius d’àligues, sobre les roques i serveixen de refugi de caçadors, traginers i contrabandistes (...) 


>>Durant la darrera campanya aquests hostals van adquirir una certa importància; molts d’ells, convertits en forts, van servir per a defensar els passos i de punt de suport de les guerrilles d’ambdós bàndols i van ser testimonis muts de combats molt sagnants.
En un d’aquests hostals, anomenat l’Hostal dels Espluvins, es va allotjar el general (el comte d’Espanya) i els seus ajudants. Els minyons van acampar al seu voltant i la tropa va fer nit a Coll de Nargó”.


Si tenim en compte la truculenta peripècia que un parell d’anys més tard es va produir amb la mort del comte d’Espanya (el cos del qual va aparèixer a pocs metres d’aquell lloc!), no ens ha d’estranya que, per tot plegat, l’Hostal dels Espluvins arrossegués una història plena de llegendes, de misteris i de maleficis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada