 | |
| Hostal de la Bonaigua |
L’Hostal dels Espluvins era entre el congost de la
Garanta i el torrent de Massana, a tocar del camí que, seguint la vora del
Segre, unia Oliana amb Nargó, i a sota de la gran mola de tosca que l’aigua de
la font dels Espluvins, que donava nom a l’hostal, havia anat acumulant.
En el reportatge de l’ensulsiada, La Vanguardia deia
que la situació de l’edifici era atrevidíssima: “adosado a
unos peñascos abruptos, hallábase prácticamente suspendido á gran altura sobre
el lecho del Segre, que a gran profundidad se retuerce en su cauce estrecho y
profundo, encajonado entre montañas escarpadas.
(...)
Desde las
montañas altísimas y escarpadas que servían de respaldar a la venta y que están
recubiertas de espeso musgo, cae desde inmensa altura una cascada de agua que
se desprende en hilos delgados, derivándose de esta circunstancia el nombre de
Espluvins...”
Aquell lloc era el punt de parada dels viatgers que
anaven a la Seu o en venien. Durant els anys en què es va construir la
carretera, els cotxes i els carros dels traginers que pujaven de per avall descarregaven
allà els viatgers o les mercaderies i, a partir d’aquell punt s’havien de
transportar amb animals de bast. Per aquest menester, l’hostal comptava, a part
de les habitacions per als hostes, amb diversos coberts, eres i corrals que s’habilitaven
com a magatzems, a uns preus que sovint trobem molt criticats, a les cròniques de l'època, pels usuaris d’aquells
serveis.
És possible que aquesta circumstància d’uns preus
massa carregosos acabés de donar una mala anomenada al local i probablement
explicaria la brama que va córrer sobre el fet que la seva ensulsiada havia
estat com a conseqüència d’un càstig diví. Això no obstant, una certa malastrugança
és molt probable que ja li vingués de força abans, possiblement originada pel
lloc engorjat i feréstec on es trobava situat i pel fet d'haver hostatjat personatges d'una reputació poc recomanable.
Francisco de Zamora, a les seves memòries (1788), ja escriu:
“...trobem un paratge que es diu Espluvins” en què “surt un vent (...) de sota
el riu, perquè quan baixa molta aigua es veu com l’aixeca. Aquest vent s’anomena
l’Espunyola. (...) Més endavant es troba una espècie de basseta, d’on es treu
la fusta que s’hi condueix, que després és arrosegada per un camí que hi
ha a la banda oriental, on es torna a
llençar a l’aigua. Durant aquesta operació costosa es perd fusta pel forat
(...) del qual es diu que tot el es fica a dins no torna a aparèixer mai més.”
Per si això no fos prou, el Príncep Fèlix de Lichnowsky,
en les seves memòries del setge de Vielha fa referència al fet que, en arribar
a Oliana, “la vall es tanca com una muralla de roques (deixant una obertura
estreta, per on s’escapen les aigües del Segre. (...) Aquí i allà trobem cases
aïllades, construïdes sobre trossos de granit (sic) que estan penjades, com
nius d’àligues, sobre les roques i serveixen de refugi de caçadors, traginers i
contrabandistes (...)
>>Durant la darrera campanya aquests hostals van adquirir una certa importància; molts d’ells,
convertits en forts, van servir per a defensar els passos i de punt de suport
de les guerrilles d’ambdós bàndols i van ser testimonis muts de combats molt
sagnants.
En un d’aquests hostals, anomenat l’Hostal dels
Espluvins, es va allotjar el general (el comte d’Espanya) i els seus ajudants.
Els minyons van acampar al seu voltant i la tropa va fer nit a Coll de Nargó”.
Si tenim en compte la truculenta peripècia que un
parell d’anys més tard es va produir amb la mort del comte d’Espanya (el cos
del qual va aparèixer a pocs metres d’aquell lloc!), no ens ha d’estranya que,
per tot plegat, l’Hostal dels Espluvins arrossegués una història plena de llegendes, de misteris i de maleficis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada