dijous, 18 de desembre de 2014

Notes per a una petita història de Nargó: les comunicacions



L’any 1898, Nargó (i el conjunt de l’Alt Urgell i Andorra) eren una terra gairebé aïllada entre muntanyes. L’actual carretera de Lleida a Puigcerdà encara no havia passat la Garanta i estava estancada al congost dels Espluvins. Observant les dues fotografies següents (ja publicades a l’anterior nota) es pot comparar el paisatge de la població quan el camí Ral encara s’enfilava per la Collada i travessava la vila com a única via de pas, amb el de després d’inaugurar-se la línia recta de la carretera que, força anys més tard (1904?), ja havia travessat la plana nargonina i s'havia obert camí al peu de la gran roca de la Costerota que constueix la primera articulació de la columna vertebral del poble.

Aquella carretera havia estat començada l’any 1873, amb el compromís d’acabar-la el 1881. Però no va ser fins al 1906 que arribà a la Seu –quan tant la Pobla, Tremp o Puigcerdà ja feia temps que tenien tren-. El 1915 va arribar a Puigcerdà i, el 1916, a Andorra la Vella. Josep Zulueta ja es queixava de la lentitud de les obres a La Vanguàrdia, l’any 1890, en uns articles que recollí Carles Gascón al llibre Comarques Oblidades, publicat a Edicions Salòria, de la Seu, l’any 2010.



La Garanta era un engorjat que el Segre havia obert a la roca entre Turp i Aubenç. Anava des del Grau d'Oliana fins a l'Hostal dels Espluvins. Transitar per aquell lloc era extremadament difícil i perillós, motiu pel qual havia originat nombroses llegendes. Aquell coll d'ampolla, però, era l'única via de comunicació que tenien les nostres terres amb la plana, fora que volguessin anar a voltar per Gavarra. Avui tot allò ha estat colgat pel pantà, però en tenim diverses descripcions de viatgers que hi passaren. 



"El camí sembla fet artificialment sobre la penya viva, sense que hi hagi disposició per passar els qui van i els qui vénen sinó en un o altre paratge, continuant d'aquesta manera amb més o menys perill fins a sortir d'entre les muntanyes (...) més endavant es troba una espècie de basseta que forma el riu, d'on es treu la fusta que s'hi condueix, que després és arrossegada per un camí que hi ha a la banda oriental, on es torna a llençar a l'aigua. Durant aquesta operació es perd fusta en el forat de què hem parlat (...) del qual es diu que tot el que es fica a dins no torna a aparèixer mai més".

A cura d'Albert Villaró

A Nargó, terra de raiers, no hi havia servei de carruatges. A Organyà, en canvi, sí. Hi havia una sortida a la Seu que costava 50 cèntims el seient i una altra a Ponts, que costava 7 pessetes. A la Seu hi havia tres diligències. La d'Antoni Escudé, la de Joan Guardiet i la de Francesc Travé. El trajecte de la Seu a Nargó durava unes sis hores.


Foto: Agustí Cubilà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada