dijous, 15 de gener de 2015

El topònim Peramola

El roc del Corb vist des de Cortiuda

 La notícia més antiga que tenim del terme Peramola, si més no fins avui, és de l’any 997. En aquesta data, Arnallus de Petramola signa com a testimoni en l’escriptura en què el comte d’Urgell, Ermengol I, atorga la vila de Sallent (Nargó) a la catedral d’Urgell, segons documenta l’historiador Joaquim Miret i Sans a Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbò (Garsineu Edicions. Tremp, 2006).

 Mil anys enrere, el terme que més o menys esdevindrà l’antiga baronia de Peramola, i posteriorment municipi, es coneixia amb el nom de Lazuez —o Lazouez, o Laduez (1)—, d’origen incert i en regressió, mentre que el nom de Petramola, d’origen llatí i en progessió, pensem que s’aplicava a un indret concret dins del terme de Lazuez.

 Un indret, al nostre parer, que situem a l’extraordinària roca del Corb, entre Peramola i Cortiuda, i la rodalia. I això perquè Petramola —Petram Molam, trobem grafiat l’any 1026— és l’aglutinació de petra (pedra, roca) i moles (voluminosa: mola), cosa que ve a significar «pedra voluminosa», «massa de pedra», «roca en forma de mola», figura que ja trobem als molins de mà dels ibers més de dos mil anys enrere.

I «roca en forma de mola» és, justament, la imatge que presenta la roca del Corb, entre el roc de Nerola i la roca de Rombau, vista des de la vila d’Oliana —sobretot des de l’esplèndida plaça del Lledoner—. I «roca en forma de mola» és, justament, la imatge que presenta la roca del Corb vista des del poble de Cortiuda, a ponent; o des de Montmagastre (Noguera), a migdia; o des de la collada de Clarà (Solsonès), a sol ixent. Des de qualsevol d’aquestes quatre perspectives, doncs, la roca del Corb presenta una figura semblant al d’una mola gegantina, amb parets encinglerades i aplanada del cim.

Tot i aquesta aportació a favor de la roca del Corb, tampoc no podem descartar del tot que el topònim Peramola hagués nascut del conjunt, monumental i singular, que formen les roques del Corb i de Sant Honorat, compostes de conglomerat. En toponímia és prou sabut que, moltes vegades, no es pot parlar en termes absoluts.


El roc del Corb vist des de la plaça del Lledoner, d'Oliana
Pel que fa al poble, Peramola, la tradició oral conta que el primer nucli s’aixecava cap al pla. Així ho diu la tradició oral i així ho confirmen dos noms de lloc de la nostra toponímia que es toquen, a un tres-cents metres, en línia recta, de la població actual: «los Vilars» i «lo Torredon». Un nucli d’habitatges, doncs, «los Vilars» —del llatí tardà villare, «aplec de cases, llogarret»— i «lo Torredon» —aglutinació de «tor, torre», del llatí turris, i de «redon, redona», del llatí rotundus, que indica «torre rodona»—. És a dir, el poble, i al costat la torre rodona que el defensa, una estampa clàssica d’urbanisme en la frontera cristiano-islàmica dels segles X i XI. A més, dues descobertes extraordinàries corroboren l’existència d’un assentament humà mil·lenari al Torredon: s’hi va aixecar, anys enrere, la llosa cobertora d’una tomba, l’enterrament que se solia practicar als segles IX i X , i poc temps més tard s’hi va destapar dues sitges —cavitat subterrània destinada, més que res, a guardar-hi cereals—, que podien ser perfectament dels segles X o XI.

1. En la consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, sobre l’any 1000, s’hi escriptura la parròquia de «Lazouez», precedida de la de «Archas» (Valldarques) i seguida de la de «Curtizda» (Cortiuda). (Cebrià BARAUT. «Consagracions d’esglésies». Urgellia. Volum 1. Bisbat d’Urgell. La Seu d’Urgell, 1978.) Així mateix, l’any 1033 s’escriptura la parròquia de «Sancta Maria de Lazuez, in villa que vocant Nabkarrega», en un document de l’any 1033 amb referència a l’actual església de Santa Llúcia, de Nuncarga i Tragó, dins el municipi de Peramola (Antoni LLORENS. «Documents dels segles X-XI». Urgellia. Volum 11. Bisbat d’Urgell. La Seu d’Urgell, 1992-1993), mentre que l’any 1078 Bassella limita al nord «in Laduez et in Uliana» (Cebrià BARAUT. «Documents dels segles IX i X». Urgellia. Volum 2. Bisbat d’Urgell. La Seu d’Urgell, 1979).


Josep Espunyes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada