Notes per a una petita història de Nargó: Les comunicacions interiors

L’any 1898, Nargó tenia 992 habitants i Montanissell, 851. Les dades de què disposo no em permeten ser més precís. L’any 1935, Nargó tenia 881 habitants de fet i 913 de dret, i Montanissell 574 de fet i 625 de dret.

El còmput de Nargó n’incloïa: 18 d’Aubàs, de fet i de dret; 133 de fet i 137 de dret de les Masies, i 7 de fet i de dret, de Sant Miquel. El còmput de Montanissell n’incloïa: 453 de fet i 497 de dret, de Valldarques; 45 de fet i de dret de Sallent, i 35 de fet i 36 de dret dels Prats.

Avui, si no vaig errat, totes aquestes poblacions, a més de la de Gavarra (en aquell temps de 199 habitants) –que aleshores pertanyia al partit judicial de Solsona- formen part del municipi de Coll de Nargó que, en total, no arriba als 600 habitants.

Quan la Mancomunitat de Catalunya va intentar articular un cert poder local al servei de la reconstrucció del país, després de dos segles d’opressió i governs espanyols desastrosos, la situació de les comunicacions al que ara és el nostre municipi no podia ser més deplorable: malgrat que la carretera que uniria Lleida amb la Seu i Andorra ja estava a punt d’acabar-se, tant Montanissel, com Sallent, com Valldarques, com Gavarra o els Prats, eren pobles totalment aïllats, als quals només es podia accedir a través de camins de ferradura.

La Mancomunitat tenia un pressupost irrisori (4 milions de pessetes anuals, l’any 1914), que el govern espanyol, amb la seva gasiveria habitual, limitava i entrebancava tant com podia. Per a fer-nos una idea del que eren 4 milions de pessetes en aquell temps, només cal que ho comparem amb el que gastava l’Estat en l’exèrcit que mantenia a l’Àfrica: 20 milios de pessetes cada setmana.

Amb tot, l’any 1920, a Catalunya hi havia 331 municipis als quals només es podia arribar amb carro (als del nostre municipi, ni així: “Tens raó que haguéssom tingut carro!”, em deia un dia un pagès). L’any 1924, quan Primo de Rivera donà el cop d’estat, 218 d’aquests municipis ja havien trencat el seu aïllament i eren accessibles amb vehicles de motor.

A casa nostra ens va costar més. Els camins-carretera no van arribar fins que gairebé ja se n’havia anat la major part de la gent. El camí de Sellent que uneix aquest poble amb Nargó es va inaugurar el 2005. El de Montanissell, potser el veurem algun dia. Qui sap!

Fragments d’Els pobles perduts d’Edicions Sidillà.

(Sallent)

L’antic poble, devorat en bona part pel rosec lent però implacable de la natura, avui ja és difícilment transitable. L’església, cada cop més enrunada, ja és d’un accés gairebé impossible i amenaçador. Els còdols i carreus desapariats del camí i algunes de les parets de les cases recorden més la geometria natural de les tarteres que no pas l’arquitectura de la mà humana. Però potser el que resulta més desolador de tot és l’antiga escola, una habitació esquerdada, amb les quatre parets totalment despullades, sense mapes ni cap mena de moble o pupitre. El silenci hi és sepulcral, un silenci com no l’he sentit enlloc més, completament diferent de qualsevol altre silenci. Per la finestra que dóna al penya-segat de rera la finestra entra un raig de sol que confereix una lluminositat cerúlia, com màgica, a l’estança, encara poc o molt blanquejada d’un blauet descolorit i escrostonat.

Per un moment m’hi imagino una de les mestres que hi van fer classe. Era una noia jove que acabava d’arribar de Lleó. No crec que tingués ni tan sols vint anys. Com s’ho devia fer per arribar a Sallent? Com hi degué poder sobreviure?

(...)

La vall –en bona part abandonada des de fa anys de l’acció humana- presenta també una imatge colpidora, gairebé dolorosa. El fet que estiguem en ple agost i amb una secada de les que fan època deu potenciar encara més aquesta sensació de naufragi. Els erms, eixarreïts i ardents, semblen a punt d’encendre´s sota l’acció d’un sol abrusador. Tots els arbres que sobreviuen ressecs en algunes de les antigues feixes abandonades han quedat reduïts a la seva essència més purament genèrica. Fa de mal dir si es tracta d’ametllers, cirerers, presseguers o pruneres aquells troncs recargolats i reïnosos, amb branques esquerdades i eixarreïdes, encara guarnides en alguns casos amb quatre fulles rovellades per l’acció inclement del sol al cap d’alguns branquillons. A l’altre costat de la vall, l’aigua del salt que dóna nom al poble regalima aixafat i silent per una roca dreta, lliscosa, tintada com les entranyes d’una sípia. La cua de cavall s’ha evaporat sota els raigs mortífers de la secada, de la mateixa manera que la gent del poble va emigrar sota la pressió inhumana d’unes condicions de vida totalment adverses. És tan poca l’aigua que aquell dia d’agost baixava pel salt que, en arribar a terra, semblava que s’amagués entre els matolls, com avergonyida de la seva pròpia insignificança.

(Valldarques)

Entre els darrers contraforts de la part nord de la serra d’Aubenç i el Bosc de Sallent, al bell mig d’una magnífica fondalada delimitada pels cingles rocosos de les dues muntanyes, hi ha l’antic poble de Valldarques. El seu nucli, format bàsicament per l’església de Sant Romà amb el seu petit cementiri, la rectoria, l’antiga escola, el que havia estat l’ajuntament de la vila, i algunes casetes de pedra fosca i teulada de llosa, s’assenta sobre un penya-segat que sorgeix del fons de la clotada, a tocar del riu de Valldarques. Aquest riu, tret de quan fa alguna tempesta, sol dur molt poca aigua, fet que no és cap obstacle perquè s’hi formin dos espectaculars salts, coneguts com el boter de Santa Maria i el boter de Camisoles. Més enllà d’aquest nucli, la població de Valldarques havia estat de sempre molt disseminada en masos i masies i fins i tot en veïnats de cases com ara el de Remolins, que disposava de la seva pròpia església, la de Santa Maria de Remolins.

(...)

I l’església de Sant Romà, l’església parroquial on encara es diu missa en el dies assenyalats que he esmentat, és una petita joia del nostre romànic més poc conegut. Amb un campanar robust de cinc pisos i dobles arcuacions als tres més alts, dóna al conjunt l’aspecte d’una au vigilant els seus dominis. Tant l’església com la rectoria, com les cases són tancades. El silenci és gairebé total a l’antic poblet. Només uns ocells negres d’unes dimensions considerables (potser astors?) que volen a mitja alçada recorden amb els seus gralls l’existència de vida animal en aquell redós de quietud. No tinc pressa per anar-me’n i, de sobte, tinc la sensació que en aquell petit paratge s’hi ha aturat el temps. Un castell mil·lenari. O potser dos. Unes esglésies romàniques. Unes casetes de pedra amb teulades de llosa... Tot està fet amb matèries primeres de la zona, sense cap elaboració teòrica ni cap estridència arquitectònica. Quants anys fa que són fetes?

Valldarques és un conjunt harmònic d’una bellesa natural precisa i incontestable. Algú el va anomenar el “paradís gairebé desert”. Avui el gairebé potser ja no caldria ni tan sols escriure’l.

Poc abans d’anar-me’n, faig un cop d’ull al petit cementiri que hi ha a tocar de l’església de Sant Romà. És un cementiri, pulcre, ben cuidat, amb els noms dels difunts i corones i flors recordant els antics habitants de la vall. “Un bon lloc –em dic- per a fer més curta l’espera de nous paradisos, si pot ser no tant despoblats com aquest...”