Presentació d'Escacs d'amor i de mort al C C Lleidatà (2). El joc, la cultura i la diversió.

L'argument i el desenllaç de la novel·la giren al voltant d'una partida d'escacs; de la primera partida d'escacs que es juga a tot el món amb les normes dels escacs moderns i que va ser recollida al prodigiós poema Escacs d'amor.

Als escacs medievals o aràbics no hi havia dama (o reina). El seu lloc l'ocupava el "firzan" que només es podia moure una casella en diagonal, endavant o endarrere. Els alfils, en canvi, en podien passar dues, però només dues, també endavant o endarrere.

El pas dels escacs medievals als moderns es va donar a València, a la ciutat de València que havia agafat el relleu de Barcelona al segle XV. El poema Escacs d'amor -anterior a 1474- n'és la primera mostra i deixa sense arguments -que mai no n'havien tingut cap de sòlid- els italians i els francesos que s'atribuïen indegudament aquest protagonisme.

Els autors del poema. Bernat Fenollar, Francesc de Castellví i Narcís Vinyoles, pertanyien a l'estament burgès de la ciutat i estaven molt relacionats i fins i tot emparentats amb el clan convers dels Santàngel, finançador. aquest, del primer viatge de Cristòfol Colom a Amèrica.

La València del XV era una ciutat fastuosa i enlluernadora. "Monpesler, Alixandria e la nombrada Valencia / non tienen de letuarios tantos ni tanta especie..." deia l'Arcipestre de Hita. I Francesc d'Eiximenis, comentant la immigració que havia arribat a la ciutat, deia: "hi ha molt ajustadís de diverses terres..." 

La cultura vessava per les teulades i envaïa la via pública. La impremta iniciava la seva producció a la Península. Ausias March i Roís de Corella revolucionaven el concepte de la visió trobadoresca de la dona i de l'amor. Isabel de Villena publicava el primer llibre escrit per una dona a la Península. Martorell publicava El Tirant i, Eiximenis, amb el seu Libre de les dones, misogin i tot com avui ens semblaria, parlava d'una dona que havia de trepitjar el carrer, anar a escola...

La moderna manera de jugar als escacs encaixava perfectament amb l'esquema mental de l'època i el lloc. Les naus de Barcelona i València solcaven la Mediterrània i feien llargues tirades en totes direccions com també ho feien els nous alfils i la majestuosa reina o dama a través de les caselles del tauler d'escacs. D'altra banda, Castellví representava la rauxa “Ardiment i follia en cascun fet, /puys fet és, fet sia”; Vinyoles, la prudència “Lo qui emprèn, mirar deu, ans que emprenga,  perquè la fi – del que fa no el reprenga”, i l'àrbitre de la partida, Fenollar, el seny "Mes fonch pactat -que els reys, on se posenta valer tan gran,- sobrels altres no salten". Tres característiques essencials del tarannà català, incorporades al poema a través dels seus personatges. Tres versos clau en el desenllaç de la novel·la.

De totes les innovacions, la de la dama és sens dubte la més revolucionària i enlluernadora. De l'encotillament del "firzan" que, com he dit,  només es podia moure una casella en diagonal, endavant o endarrere, es passava a la llibertat i al poder d'aquella nova súper dama que podia córrer majestuosament d'una punta a l'altra del tauler i en totes direccions. El que crida més l'atenció del poema és la manera segura, meravellosa i poètica com expressa el moment sublim de sortir del seu engavanyament medieval, fet que constitueix la primera vegada que ha estat escrit i descrit aquest moviment en el món dels escacs moderns: “mirant se ’ntorn, com fa lo camp la grua”. 
Només en una cultura sotmesa i idiotitzada per imperatiu legal com la catalana aquest poema podia passar desapercebut.

Doncs bé, aquest moment poètic estel·lar del món dels escacs, és també un dels moments clau en el desenllaç de la novel·la.

No deixa de ser sorprenent la indiferència i la ignorància amb què s'ha tractat aquest text poètic, bellíssim i enginyosíssim, a casa nostra. Si fos en francès, en italià o en castellà -i ja no diguem en anglès- seria tingut sense cap mena de dubte com un monument literari d'un valor incalculable. Només cal comparar-lo amb l'interès històric que desvetllà l'obra perduda de Francesc Vicent, el Llibe dels jochs partits dels escacs en nombre de 100, publicat a València el 15-05- 1495 i tingut fins no fa gaire com el primer text en què apareixien escrits i descrits els escacs moderns. La darrera versió de la qual es té constància fidedigna hauria desaparegut de la Biblioteca de Montserrat durant la Guerra del Francès. Tassilo Von Heydebrand und der Lassa passà els darrers anys de la seva vida cercant l'incunable de Vicent que, segons afirmen algunes veus, un llibreter de vell barceloní vengué a la postguerra a un inversor americà. Si aquest incunable encara existís el seu valor en dòlars seria de diversos milions.

En conclusió, la novel·la Escacs d’amor i de mort inclou una justificadíssima reivindicació poètica −de la qual parteix− però no exclou que sigui, sobretot, una novel·la moderna, una novel·la entretinguda, una novel·la que t’agafa des del primer moment, una novel·la en què el vell i el nou, com en el poema de Foix, es complementen, motius pels quals, espero que, si algun lector o lectora s'anima a llegir-la, li faci passar una estona agradable i, sobretot, que no el deixi o la deixi indiferent.