dimecres, 14 de novembre de 2012

Caps de setmana a Nargó

Notes per a anar tirant, 14 de novembre del 2012.

Caps de setmana a Nargó

Després de quaranta-cinc anys de no fer-ho, darrerament he passat uns quants caps de setmana a Nargó.
I val a dir que aquests dies Nargó feia goig. Dissabte passat, per exemple, el seu terme es mostrava magnífic. El passeig que va del poble al Cap de la Creu era net i tranquil, solitari. Els trossos de banda i banda, intensament verds i perfectament delimitats pels marges, les ribes i les parets de pedra seca que la mà de l’home ha anat pacientment dibuixant, polint i definint, generació rere generació, configuraven un paisatge minuciosament precís i esplèndid, d’una lluminositat viva i radiant, primaveral, en plena tardor.
Les muntanyes dels voltants -properes, però sense que t’ofeguin- amb els seus boscos guspirejats de colors grocs, vermells,  acastanyats, i blavosos en la llunyania, conformaven un amfiteatre de luxe al redós de la plana escassa i suaument inclinada que davalla des de les cases enraïmades  al voltant del Cap del Roc fins a tocar de l’ aigua del pantà.
Repasso mentalment els llocs que conec. La Coma de Llest, Aubenç, Munt del Llit, lo Canal de les Grases, lo Solà de Barrenes, Coll Piquer, lo Solà del Roca, on tantes vegades havia anat a jugar i a fer falles de petit. Em vénen a la memòria les moltes vegades que havíem pujat amb lo Jaumet de cal Guillot al cap de Turp i a molts altres d’aquests topants (amb lo Jaumet i també amb lo Peret) i m’adono que encara n’hi ha molts que no conec i que ja probablement no arribaré a conèixer.
M’hauria agradat poder quedar-me a viure a Nargó. Ser-hi un més, gaudir del paisatge i de la gent. I fins i tot provar d’aportar-hi algun granet de sorra a fi que la geometria dels seus reduïts conreus, l’ambient de vegades solitari dels seus cafès i l’assistència als seus actes públics es poguessin mantenir i enriquir tal com han contribuït a fer-ho les generacions que m’han precedit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada