dijous, 22 de novembre de 2012

Catalunya-Espanya

Notes per a anar tirant, 22 de novembre del 2012.

Catalunya-Espanya

Hi ha paraules, com els castells, d’iràs i no tornaràs.

El mot castellà “armatoste”, per exemple, n’és una. Actualment significa “enser viejo y embarazoso”. Per a entendre’ns: baluerna, antigalla.

Però el seu significat originari era un altre. Volia dir “aparell ràpid amb què s’armen les ballestes”. És una paraula catalana formada pel verb “armar” i per l’antiga forma “tost”, que significava “de pressa”. La meva àvia encara la deia. Un armatost, doncs, era una arma ràpida.

Amb la generalització de les armes de foc, les ballestes van quedar antiquades, arraconades i es convertiren en baluernes, antigalles inútils. Fou aleshores que en castellà adquiriren el significat que actualment té la paraula “armatoste”.

“Armatoste” és una paraula semànticament i lingüísticament paradoxal. És un catalanisme del castellà que, en català modern ha esdevingut un barbarisme.

No és pas l’únic cas. Si fa no fa passa el mateix amb el verb “acendrar”, que en el castellà actual significa “depurar”, “afinar”.  Recordeu allò de “tener un acendrado espíritu de sacrificio”?

Com tothom deu saber, la cendra antigament era molt valorada com a material de neteja  de vaixelles, metalls, etc. D’aquí al seu significat actual en castellà només hi ha un pas, una simple associació mental: “limpiar, depurar, afinar...”

Les relacions de Catalunya i Castella (o Espanya) vénen de lluny. No és estrany, per tant, que els espanyols agafessin paraules catalanes –sobretot quan aquestes cobrien un buit semàntic- i a la inversa, que els catalans agaféssim paraules castellanes, com ara bàndol o borratxo, que són castellanismes primerencs, però totalment integrats a la llengua.

Les primeres relacions importants entre espanyols i catalans segurament van ser militars. El 23 d’octubre de 1086, 500 cavallers catalans “ambidextres, armats amb llargs ganivets esmolats i calçats amb avarques” van ajudar Alfons VI a la batalla de Sagrajas. Pel gener de 1097 li van tornar a donar el seu suport a la batalla de Bairén. El 1108 l’ajudaren a la d’Uclés.

Però el suport més fort el van donar les tropes de Pere el Catòlic a Alfons VIII. El 19 de juliol de 1195 els àrabs havien derrotat el rei castellà a la batalla d’Alarcos. Castella (o Espanya), a més, tenia Lleó i Navarra en contra. Els historiadors coincideixen a dir que estava a punt de ser aniquilada, de desaparèixer.

L’ajut de Pere el Catòlic amb les seves tropes va ser providencial. Gràcies a les tropes catalano-aragoneses posaren a ratlla els lleonesos i els navarresos i plantaren cara als sarraïns. Fins i tot conqueriren un llogarret amb un castell, aleshores poc conegut, que es deia Madrid. Finalment Pere el Catòlic, com tothom sap, seria decisiu el 1212 a la batalla de “las Navas de Tolosa”.

Qui sap si no va ser en alguna d’aquestes batalles que el mot armatost es donà a conèixer i es va generalitzar  en castellà.

Finalment dues observacions. La primera: sempre que els exèrcits catalans han entrat al llarg de la història en terres castellanes o espanyoles ha estat per a ajudar-los. No he sabut trobar cap excepció a aquesta regla. Com que no sóc historiador, demano que si algú en sap alguna me la faci arribar.

Segona: sempre que els exèrcits castellans o espanyols han entrat al llarg de la història en terres catalanes ha estat per a atacar-les i privar el nostre país dels seus drets, de les seves Corts i de les seves Constitucions. No he sabut trobar cap excepció a aquesta regla. Com que no sóc historiador, demano que si algú en sap alguna me la faci arribar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada