dijous, 20 de novembre de 2014

Dietari valencià II

20 de novembre
 
 
Estar-se uns dies a la Marina Baixa i no visitar Altea és com passar uns dies a l'Alt Urgell i no veure Nargó o Peramola.
 
 
Abans-ahir hi vam anar caminant a través de la platja de l'Albir. El penyal d'Ifac, que tanca la Badia, vist des d'una imprescindible distància que difumini els estralls urbanístics, és d'una bellesa incontestable.


Ahir vam tornar a Altea amb la idea de passar-hi el matí. Tan aviat com vam arribar al cap del poble, ens vam trobar dos padrins de la vila. En dir-los "Bon dia!", gairebé se'ns van tirar a sobre. Estaven emocionats. "Quan us hem sentit dir 'Bon dia!' ja hem vist que podríem parlar amb vosaltres", ens han dit en algun moment de la conversa.
 
 
Tots dos eren fills d'Altea. "Ja en quedem pocs". Tots dos eren pagesos. "Abans aquí tot era horta i tarongers". Tots dos tenien una memòria del lloc dolorosa, punyent. "Anàvem a vendre verdures al mercat de Benidorm, quan Benidorm era un poblet de pescadors. Ells ens venien tonyina i boquerons (seitó), que anaven a pescar al nord d'Àfrica i tot". Actualment les coses han canviat molt. "La gent que es vol estirar a la platja hi ha de baixar la tovallola a les sis del matí. Si ho fa més tard s'exposa a no trobar-hi lloc".
 
 
Els dos padrins enraonen i gesticulen com tots els padrins de la nostra terra. Quan els esmento les relacions entre el Pirineu i aquelles contrades del sud es tornen a emocionar. Recorden quan "a la Cooperativa hi baixaven camions de fusta serrada per a fer caixes de taronges". Qui sap si no eren les mateixes fustes que durant anys es van serrar i clavar a la serradora de cal Cunyat. En aquest temps, dia per altre pujaven camions del País Valencià a carregar llistons per a fer-ne caixes.
 
 
Parlem una bona estona. Ens indiquen un mirador que no coneixíem, el del Canterano, que és molt a prop d'allà on són ells. Havia estat un forn de terrissa. La vista és immillorable, mediterrània en estat pur. Ara tots dos són vidus i aquell dia s'han ajuntat per menjar-se un arròs, que es faran ells mateixos. Un arròs amb boquerons
 
 
Des del mirador de l'església d'Altea s'albiren els increïbles gratacels de Benidorm. Quanta barbàrie! Ni a Altea, ni a l'Albir ni a Benidorm no he estat capaç de trobar un sol diari, una sola revista, un sol pamflet d'aquests que es regalen, escrit en la nostra llengua. Sembla com si la capacitat de destrucció de la natura de què fa gala un determinat urbanisme fos directament proporcional a la devastació lingüística.
 
 
Fa 2300 anys, els vencedors diu que clavaven un clau al cap dels vençuts. Ara, pel que es veu, en tenen prou arrencant-los la llengua, la memòria, la terra que els ha vist néixer.
 
 
            

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada