dissabte, 6 d’abril de 2013

El seny I

Notes per a anar tirant. 6 d'abril de 2013



“Lo X” i els guardians del foc

Tinc la impressió que els catalans d'avui tenim una idea molt confusa, i fins i tot contradictòria, del que és el seny. Tothom sabem què és. D'acord. Però si algú ens ho pregunta, ens falten paraules per a explicar-ne el significat i, les que finalment trobem, de vegades no tradueixen el concepte amb un mínim de precisió i garanties. No és pas estrany, perquè sobre el seny se n'ha dit moltes coses i, algunes, al meu parer, prou equivocades.

Il·lustraré el tema amb una història real:

"Era cap a la meitat de la dècada de 1960 i al poble hi vivia un individu bastant curiós. Li deien “lo X” perquè vivia amb una senyora que es deia "X". El seu origen era un misteri com també ho va ser la seva desaparició (encara que aquesta, com es podrà comprovar, no ho fos tant: el seu esperit va morir devorat per les flames i brases d'una gran foguera i es va enlairar cel amunt convertit en xàldigues i fum una nit de Nadal).

Alguns deien que procedia de l'antiga fàbrica de ciment, uns altres aventuraven que havia fet de vigilant a la carretera d'Alinyà, aquella que els presoners republicans havien obert a treballs forçats en acabar la guerra, i no faltava qui assegurava que es tractava d'un ex-legionari que, sense saber com, havia aparegut per allà. Segurament tot era una mica cert, encara que res no fos del tot exacte.

Duia sempre (i quan dic sempre vull dir sempre: nit i dia) unes ulleres de sol fosques i gruixudes, com les d’alguns músics de jazz o les d’aquell milionari grec anomenat Onassis. Tenia, a més, unes faccions força recremades i de línies bastant equines. El nas era prominent i allargat, les galtes també allargades i eixutes (com les dels rucs), i les dents, molt irregulars, eren en bona part postisses, amb alguna de daurada que posava un punt de tètrica brillantor al conjunt.
 

“Lo X”, que ja era un home d’una seixantena d’anys i no treballava, es passava els dies a casa. Generalment, però, així que es ponia el sol, sortia a fer un tomb pel poble i els seus voltants. Aviat va córrer la brama que durant aquestes sortides havia tingut diverses topades amb alguns veïns.

Ell mateix va començar a dir que tenia una llista de la gent que li era enemiga i pensava liquidar així que en tingués l’ocasió. Un dels barbers del poble era el primer de la llista. A aquest barber li agradava molt de prendre el sol a la paret de davant de la barberia, però va arribar un punt que, tan aviat com el veia, es tancava a la barberia amb pany i clau. El qui apariava les ràdios també hi ocupava un lloc destacat. Sembla que “lo X” li havia portat una ràdio a reparar, però que la hi havia deixada sense l’onda curta i a partir d’aquest fet l’acusava d’haver-la-hi robada i de tant en tant li muntava un sarau davant de casa seua mateix.

A més de les ulleres de sol amb muntura negra, a partir que arribava la primavera, “lo X” duia sempre una camisa blanca, uns pantalons foscos, un escuradents a la boca i un bastó força gruixut a la mà. Quan es passejava pels carrers del poble hauríeu dit que s’hi passejava un cap mafiós o un jerarca del règim (que, fet i fet, venia a ser el mateix).

A part del seu aspecte, el seu capteniment d’home de poques paraules i molt males puces, i el seu passat misteriós, el convertien en un personatge cada vegada més conflictiu i temut.

Va arribar un dia que dominava la nit. Sortia de casa i enfilava per un carrer qualsevol. Si hi havia gent parant la fresca –cosa força usual en aquells venturosos dies, encara pràcticament sense tele- picava amb el bastó a terra i exclamava: “A dormir!” I la gent, com que no volia conflictes evitables, recollia les cadires i tamborets i es ficava a casa. Fins i tot n’hi havia que, quan el veien venir, ja recollien abans que ell els etzibés el seu “A dormir!” de rigor.


 Va arribar un dia que El “X” es va convertir en una autèntica autoritat a l’ombra. I el seu bastó, en un bastó de comandament. La situació era prou humiliant i carregosa per al veïnat, però la gent per tal de no tenir-hi conflictes anava trampejant el tema i, fent com que no el veia, mirava cap a l’altre costat.

Això va durar un parell o tres d’anys, amb una intensitat que va anar creixent d’any en any, fins al punt que cada dia semblava més el guardià arrogant d’un camp de concentració, que era la feina que alguns li atribuïen en el seu passat.

El dia de Nadal d’un d’aquells anys, un grup de joves, ben proveïts de la típica barreja (anís amb moscatell), vetllaven el foc de davant de l’església, estirats al seu voltant. La gent ja feia hores que havia sortit de la missa del gall i al mig de la plaça encara hi cremaven dues soques d’oliver que feien un foc com un infern i agombolaven un brasquer de mil dimonis.


 
De sobte se’ls va presentar “lo X” amb les seves ulleres negres, el seu escuradents a la boca, el seu bastó a la mà. “A dormir!”, va exclamar, tal com solia fer sempre.

Al fill del qui apariava ràdios se li van eriçar els cabells. Feia tant de temps que la hi tenia votada! Els altres se’l van mirar encuriosits. Però ell va repetir: “A dormir, he dicho!”

“A dormir?” –va repetir algun d’aquella colla. “Ara ho veuràs”. De sobte, com si s’ho haguessin dit, se’n va aixecar dos o tres, li van agafar el bastonot i l’hi van tirar al foc. Ell es va indignar i va començar a cridar improperis que no van fer sinó encendre els ànims dels guardians del foc.

“Ara tirem-l’hi a ell!” va cridar un d’aquests. I tan bon punt ho va dir, els que eren més a prop de “lo X” el van agafar pels braços i per les cames i van començar a balancejar-lo en direcció a les brases (a l’una, a les dues i a les...),  enmig de crits d’ànim i empentes per part de la resta.

Aleshores “lo X” es va veure perdut. Es va posar a suplicar que el perdonessin, que el deixessin anar... I davant la sorpresa de tots ho feia amb uns ganyols llastimosos, gairebé plorant. Es va pensar que aquells joves no bromejaven i eren capaços de dur a terme el que només era una resposta contundent i desemmascaradora a la seva actuació prepotent i dictatorial, “avasalladora”, de durant tant de temps.

Des d’aquella nit, “lo X”, aquell vampir de la llibertat aliena, va desaparèixer del poble per sempre més i ja mai ningú no n’ha tornat a saber res.”

I ara, la pregunta és: Qui va actuar realment amb seny, la gent que per a evitar el conflicte es va tancar prudentment durant anys, cada nit, a casa seva, o els joves que amb la seva actuació agosarada i decidida van deixar resolt el problema d’una manera definitiva?







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada